Opinió

¿Negociar o consensuar?

El nou horitzó que s'albira l'hem d'entendre com una nova etapa d'acord, d'acceptació, i no pas d'imposició

Els humans uti­lit­zem parau­les per comu­ni­car-nos, que com­ple­men­tem amb el llen­guatge no ver­bal. Els ani­mals, aquest dar­rer. El llen­guatge ver­bal apa­rent­ment ens fa més intel·ligents, però a la pràctica ens aboca a l'estu­pi­desa, perquè en la majo­ria de dis­cur­sos par­la­men­ta­ris, per exem­ple, hi flu­eix el per­so­na­lisme, l'ambició, la vani­tat, carac­terísti­ques del tot absents en el regne ani­mal.

Els debats d'inves­ti­dura de les dar­re­res set­ma­nes no ens dei­xen veure el bosc en el qual vivim. Un bosc amb una reso­lució on es declara l'inici del procés de des­con­nexió de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les i amb un annex de justícia social impres­cin­di­ble en aquest man­dat radi­cal­ment democràtic. Hi ha hagut comen­ta­ris de tots els colors davant les nego­ci­a­ci­ons polítiques per inves­tir pre­si­dent i for­mar govern. ¿Quina imatge donem a Espa­nya i a Europa? Si no ens posem d'acord entre nosal­tres, ¿com podem defen­sar un repte tan immi­nent com la deso­bediència a les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les? I podríem seguir. Però ¿cal veure-ho només així?

Segons la CUP, un home sovint s'ha de sacri­fi­car per un poble, però mai un poble ha d'atu­rar-se per un sol home. Diuen també que hi ha una majo­ria inde­pen­den­tista de 72 dipu­tats –¡de moment!–, repre­sen­tada per una diver­si­tat que es vol posar en valor a par­tir del con­sens. ¿Mas està legi­ti­mat per ser pre­si­dent? Depèn de si nego­ciem o con­sen­suem. Si el negoci depengués només de CDC i ERC i inde­pen­dents, no cal dir que a hores d'ara ja tindríem pre­si­dent i govern. Però com que Junts pel Sí no dis­posa de la majo­ria abso­luta, ales­ho­res es tre­ba­lla en clau de con­sens.

I en aquest punt entrem, perquè no podia ser d'una altra manera, en el vell llen­guatge de la política: par­lem de nego­ciar (del llatí nego­tium, que vol dir ‘afer, tre­ball, ocu­pació'; de nec ‘ni' i otium ‘oci, lleure, deso­cu­pació', és a dir, ‘negació de l'oci'). I par­lem de con­sen­suar i con­sens, del llatí con­sen­sus, deri­vat de con­sen­tire ‘estar d'acord', que en soci­o­lo­gia vol dir ‘accep­tació d'una pro­po­sició o d'una ide­o­lo­gia per part d'una comu­ni­tat'. Mal­grat que aquesta diferència semàntica pot sem­blar un bluf, en el fons és més simp­tomàtica que no pas sem­bla. En les dar­re­res dècades auto­no­mis­tes s'ha vis­cut de la nego­ci­ació, sobre­tot amb l'Estat. Nego­ciar és un acte més propi del mer­ca­deig, mal­grat que el terme s'ha gene­ra­lit­zat fins a arri­bar a les fron­te­res semànti­ques del terme con­sen­suar, però pro­poso de no per­ver­tir-lo i pre­ser­var-lo per damunt de la Cons­ti­tució Espa­nyola.

El nou horitzó que s'albira l'hem d'enten­dre com una nova etapa d'acord, d'accep­tació, i no pas d'impo­sició com alguns pen­sen per una tos­su­de­ria de la CUP o de Junts pel Sí. Alguns diuen que pri­mer cal tenir casa i després ja es veurà de quin color la pin­tem. Pot­ser sí, però ¿a qual­se­vol preu? ¿No és menys cert que per amor a la lli­ber­tat i al propòsit de justícia social ini­ciat amb la reso­lució es volen fer­mar els prin­ci­pis més bàsics d'un estat amb forma de república cata­lana?

La paraula ‘con­sens' al Par­la­ment actual ja no busca la sim­ple suma aritmètica, sinó la de la idoneïtat dels càrrecs en el marc de les con­vic­ci­ons ideològiques per reforçar la inde­pendència i el procés. L'esce­nari de les pro­pe­res set­ma­nes el con­ti­nu­a­rem vivint inten­sa­ment, però amb la mirada pro­jec­tada cap a una casa oberta a tot­hom; una casa on el llen­guatge de les parau­les superi la bai­xesa humana i s'acosti a la noblesa i lle­ial­tat dels ani­mals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.