París

De ben segur que molt dels que llegeixen aquest article han estat algun cop a París. Per a la meva generació París és tot un símbol. Aquí la dictadura seguia assassinant i Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc i París, per aquest ordre de llunyania, eren les referències de l'exili republicà i de tots aquells que havien fugit al llarg de més de tres dècades per no patir la repressió de la dictadura a causa del seu compromís polític clandestí. D'això en deien “obrir-se”. Aquestes tres ciutats eren també els nexes de connexió entre els exiliats i els militants de l'interior quan hi podien viatjar. Eren lloc de trobades i retrobaments, de cites, de contactes, d'adquisició de llibres prohibits a l'Estat espanyol o de material clandestí que després s'introduïa a l'interior.

A París s'estaven les direccions dels principals partits antifranquistes (amb l'excepció de la CNT, que tenia la seva seu al carrer de Belfort, no gaire lluny de la basílica del patró de Tolosa, Sant Sadurní, i de la plaça del Capitole), però París era alguna cosa més. Havia estat el centre de dues gestes mítiques de l'esquerra europea: la Revolució Francesa de 1789 i la Comuna de 1871. El nomenclàtor de la “ciutat de la llum” –fou la primera capital europea amb enllumenat elèctric– dóna compte de la història: places de la Bastille, de la Nation i de la République, bulevards Voltaire i Diderot, cementiri de Père-Lachaise, que, juntament amb els carrers Ramponeau i Fontaine-au-Roi, fou el darrer punt de resistència comunera i on foren afusellats molts dels que hi havien pres part i on, des de principis del segle XIX, foren enterrats polítics, escriptors, artistes, científics i personatges il·lustres d'arreu del món, com ara Chopin, Balzac, Gay-Lussac, Bizet, Oscar Wilde, Apollinaire, Proust, Isadora Duncan, Gerda Taro –periodista i companya sentimental de Robert Kapa que morí al front de Brunete–, Colette, Édith Piaf, Jim Morrison, Maria Callas, Camus, Yves Montand, Chabrol, Georges Moustaki. I, per descomptat, no hi manquen espanyols i catalans, des de Godoy fins als presidents del govern espanyol Francisco Largo Caballero i Juan Negrín a l'anarquista badaloní Joan Manent. Com tampoc hi manca un monument dedicat als republicans espanyols que lluitaren per la llibertat de França sota l'ocupació nazi o als voluntaris francesos de les Brigades Internacionals. El procés urbanitzador de la segona meitat del segle XIX i començaments del segle XX va fer dels districtes desè i onzè una zona d'esbarjo, de restaurants i de teatres (com el Bataclan inaugurat el 1865).

Doncs bé, fora de l'atac, afortunadament fracassat, a l'estadi de França a Saint Denis, que podia haver elevat exponencialment el nombre de víctimes, els escenaris dels crims del Daesh (EI, Estat Islàmic) de divendres passat seguiren de prop la geografia urbana que s'acaba d'apuntar: carrer de Charonne (restaurant La Belle Équipe), que desemboca al bulevard Voltaire, 19 víctimes; boulevard Voltaire, 1 i al Bataclan, en el número 50 d'aquesta avinguda, prop d'un centenar; carrer Fontaine-au-Roi, 5; carrer Alibert (restaurants Le Carrillon i Le Petit Cambodge), a tocar de la plaça de la République, 15. Probablement els assassins no coneixien el valor simbòlic d'aquests indrets, perquè la barbàrie no sap de cultura ni d'història, però, sens dubte, amb la seva acció criminal pretenien colpejar allò que per a molts ha estat –i segueix essent– el bressol de la democràcia a Europa. Però no ho aconseguiran. Plorarem les víctimes –les de París, les de l'Iraq i Síria i les que puguin fer arreu del món–, respondrem amb contundència i mesura i tornarem de nou a París per reconquerir simbòlicament de nou les llibertats que pretenen arrabassar-nos.