El ‘tempo' polític

Deu haver-hi, segurament, un munt de coses que se m'escapen, però, i crec que això també li deu passar a molta altra gent, em costa Déu i ajuda entendre el tempo i els gestos dels polítics i la política. Un tempo i uns gestos que poden acabar la paciència de molts ciutadans, com ha quedat demostrat aquests dies, amb la negociació entre Junts pel Sí i la CUP per l'acord de govern i la investidura o no
d'Artur Mas com a nou president. Un tempo i uns gestos que han posat nerviosos molts ciutadans que creien, potser de manera innocent, que les coses serien més fàcils i que si les dues parts estaven d'acord en el fons i, sobretot, en allò més important –tirar endavant el procés d'independència– no s'encallarien en la superfície, com així, malauradament, ha estat. Les crides a la tranquil·litat i les promeses d'un acord que no acaba d'arribar, més aviat han aconseguit l'efecte contrari. La depressió ha arribat al seu punt més baix amb les picabaralles d'aquesta setmana entre CDC i la CUP.

S'està jugant amb la il·lusió de la gent, i aquesta no ho perdonarà si els polítics acaben fracassant. Ha costat molt arribar fins aquí perquè el bloqueig d'uns que no volen ser pragmàtics porti ara els altres a enrocar-se. Francament, tot plegat, si hom té ben clar l'objectiu final –que tothom diu i repeteix que sí–, hauria de ser molt més plaent. En cap cas haurien d'haver sorgit els murs que s'han aixecat entre les dues formacions independentistes que, sumades, cal no oblidar-ho, tenen majoria. La unitat, clau en un procés de la magnitud del que volem portar a terme, sembla esvair-se per moments. Fins i tot, entre l'ANC, Òmnium i Súmate, que, arran de la manifestació convocada per demà, també han discrepat de valent.

Ara recordava allò que va dir l'Aznar que els catalans mateixos ho engegaríem a dida tots solets. I, francament, res m'empiparia tant com donar la raó a aquest neofranquista amb bigoti.