L'educació, què pot fer?

Davant dels darrers esdeveniments de París, però també dels de Beirut, Nigèria, etc., hom es pregunta què pot fer, en l'àmbit de la seva responsabilitat, per prevenir aquesta espiral embogida. I, concretament, quines eines pot activar el sistema educatiu, no ja per detectar actituds i comportaments de risc entre els joves escolars, sinó per promoure uns espais de convivència, de coneixement i d'establiment de lligams forts entre els membres d'una comunitat escolar, que els vacunin de temptacions i de reclutaments que, en nom d'ideals transcendents, els facin caure en aquestes xarxes de manipulació on fàcilment destruiran les seves vides i la de molts altres innocents. El repte per a les nostres societats és colossal i caldrà una actuació a mitjà i llarg termini en molts fronts alhora (polítiques institucionals de seguretat i d'informació, pactes sociopolítics per evitar l'ús electoralista del fenomen, polítiques econòmiques, laborals, d'habitatge, culturals i d'inclusió que evitin la formació de microsocietats aïllades i excloses, etc.). Tanmateix, des dels nostres sistemes educatius, també caldrà repensar formes d'actuar que posin l'èmfasi en la prevenció i en la promoció d'una ciutadania cohesionada, coresponsable, activa i crítica.

Què podem fer des de les escoles per contribuir a l'assoliment d'aquest objectiu? Els nostres centres educatius, al marge de les seves finalitats acadèmiques, també intenten educar els escolars en totes les dimensions de la persona. Tanmateix, la funció classificatòria acaba superposant-se a les anteriors finalitats i aboca un percentatge elevat de joves a l'exclusió acadèmica que, alhora, sovint es converteix en exclusió social i laboral. Per això hauríem de repensar el caràcter classificador i seleccionador de l'educació bàsica –ja que per això li diem bàsica– i que s'acaba amb l'ESO (una altra cosa és l'educació secundària postobligatòria), per tal que prioritzi el reconeixement de les potencialitats de tot l'alumnat sense exclusions i que no actuï, a la pràctica, com un mur per a un percentatge elevat que acaben amb un sentiment de fracàs personal i social. Per això és tan important l'acompanyament educatiu, tant a primària com a secundària, per tal d'apoderar tots i cadascun dels joves en allò amb què poden destacar (tant si són aspectes estrictament acadèmics com si no) i que els animi a desenvolupar projectes que es relacionin amb els seus talents i fortaleses. Massa sovint el nostre sistema educatiu encara ressalta més els dèficits i les limitacions que les potencialitats i virtuts de cadascú.

Una educació bàsica que no estigui constreta per mesures curriculars, organitzatives i d'avaluació classificatòria permetria garantir que l'escola actués de tallafocs i de promoció de les oportunitats de cada individu. Ja sabem que no tots els que cauen en aquestes xarxes terroristes han fracassat des del punt de vista acadèmic, però justament no estem parlant de resultats acadèmics, sinó de resultats educatius, és a dir, de la funció cívica i comunitària de l'escolarització, la que fonamenta el seu sentit des de la instauració de lligams forts entre els seus membres i que els porta a assumir que sense els altres, que sense el seu benestar i la seva felicitat, no es poden assolir els propis objectius individuals. I perquè l'escola pugui ser creïble en la promoció d'aquests valors els ha de poder practicar des d'una inclusió efectiva i no pas des del rol de filtre d'oportunitats per a la realització personal i col·lectiva.