Bum, bum se'n va a la guerra...

La terrible matança de París em va fer oblidar, fins i tot, el sofà on m'estava endormiscant, divendres passat. Després d'intentar entendre com anaven les coses –encara s'havia de produir la carnisseria del lloc del concert–, vaig fer el que acostumo a fer en aquests casos, recórrer al comandament a distància per contrastar o ratificar. 13TV, el canal dels bisbes, es va afanyar a fer un especial amb imatges cedides, suposo que per algun canal proper a Le Pen, mentre feien una tertúlia en la qual la paraula venjança va ser de les més utilitzades. Senzillament van adaptar el missatge anticatalà al de l'antiislamisme. La notícia també es podia seguir des del canal de TVE 24 Horas. Al de TV3, el 3/24, feien un documental de no sé què i al final s'hi van apuntar. La Sexta, la cadena que vol fer dels seus informatius un referent, va romandre fidel a la seva graella, ni un mot, ni una imatge, res de res sobre París, la capital sentimental d'Europa, malgrat els parisencs. A partir d'aquests lamentables fets, la paraula guerra va adquirint cada vegada més protagonisme en boca de polítics i mitjans. Guerra vol dir amb mi o en contra meu, o ells o nosaltres, sense lloc per als dubtes ni els raonaments. Exactament els mateixos raonaments dels qui veuen com la seva riquesa és aprofitada per estrangers, dels qui són bombardejats cada dia a casa seva per estranys, dels qui no tenen lloc on amagar-se, de les víctimes innocents o dels danys col·laterals, segons des d'on s'expliqui. El mateix dia, hores abans de la massacre de París, els mitjans informaven contents que havien mort l'home alt, anglès, van dir, que executava gent davant una càmera. Vaig sentir dir, fins i tot, que havien posat fi al responsable de les execucions. Quina utilització més dolenta del concepte responsabilitat! Com si el fanatisme, les fronteres lineals d'un desert nòmada, les petrolieres, els interessos econòmics, l'absència d'armes de destrucció massiva, les primaveres àrabs i els bombardejos d'hospitals i zones habitades no en fossin també responsables. És com si es volgués donar la culpa de la vigència de la pena de mort a bona parts del EUA, al funcionari que prem el botó del gas. Els nous amos primer calen foc i després pretenen que l'apaguem amb escopits.