De set en set
Fibló irònic
El fibló de la ironia catalana sovint aixeca butllofes de conseqüències imprevisibles. Fou el cas d'un acudit de Junceda publicat en el ¡Cu-Cut! el novembre del 1905. Ridiculitzava l'exèrcit espanyol pels seus fracassos professionals en les guerres de Marroc, Cuba i Filipines. En el dibuix apareixia un oficial vestit de gala que preguntava on anava aquella gentada. Un ciutadà li contestava que celebraven el “banquet de la victòria” (la Lliga havia guanyat unes eleccions). Resposta del militar: “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos”. L'acudit va caure com una bomba moral a les casernes. Emprengueren represàlies. Abans-d'ahir va fer 110 anys que uns quatre-cents caps i oficials assaltaven la redacció del setmanari i la del diari La Veu de Catalunya. Aquelles agressions generaren una resposta social que conformaria en definitiva el moviment unitari de la Solidaritat Catalana, agulló del creixement del catalanisme polític. Un tret que la ironia catalana comparteix amb altres, com l'anglesa o la gallega, és incidir, mitjançant un joc de paraules enginyós i agut, en el xoc entre mentalitats. Aquell acudit de Junceda ho feia contrastant la mentalitat militar i la civil. Trenta anys després, en plena guerra civil, unes pintades furtives en els carrers de Barcelona pretenien banalitzar un eslògan bèl·lic a propòsit, per cert, d'un doble significat de la paraula “victòria”. La UGT i el PSUC havien escampat per la ciutat un cartell on un soldat ferit es dirigia als vianants amb aquesta exhortació: “I tú? Què has fet per la victòria?” Un matí en alguns cartells aparegué a sota una pintada que contestava amb frivolitat: “Posar-li un piset”. Buscava l'efecte irònic en el xoc entre la mentalitat formal i la mentalitat cínica. Trenta anys després aquest mateix recurs retòric de l'humor català es manifestava també a les parets quan la pintada “Volem bisbes catalans!” es completava amb la frase “... i monges sueques”. El Polònia televisiu és hereu d'aquesta tradició irònica que a Espanya tant sorprèn. Els desconcerta que tinguem el talent de riure'ns de nosaltres mateixos.