La columna
Prendre partit
Ja fa 65 anys que, al Regne Unit, existeix el Partit dels Treballadors Socialistes (SWP). L'SWP sempre ha estat molt actiu: els seus militants participen en totes les manifestacions, venen el seu diari a tort i a dret i s'han infiltrat –fins al punt de controlar-los– en tot de moviments populars, cosa que justifiquen tot afirmant, segons els criteris de la seva versió del trotskisme, que són l'avantguarda de la classe obrera. Per als amics i coneguts de l'SWP que tenia ja fa un temps, el meu anarquisme d'aleshores era massa desimbolt, mentre que jo trobava el seu discurs insuportablement hermètic. I no devia ser l'únic: tot i haver-se presentat a les eleccions generals i municipals durant més de mig segle, l'SWP mai no ha obtingut cap diputat ni regidor, atès que els únics que voten l'SWP són els propis militants. Si no han pogut eixamplar aquesta base electoral limitadíssima és perquè –com tants altres grups marxistes leninistes– la paraula compromís no forma part del seu vocabulari: o bé comparteixes la seva ideologia sencera, o bé et converteixes en adversari. La CUP, en aquest sentit, és molt més interessant: ha sabut combinar un radicalisme sincer amb una imatge de flexibilitat de cara al públic (d'aquí vénen els seus èxits electorals). Però ara sembla que la CUP, de cop, està sota la impressió que tots i cadascun d'aquests votants han comprat el seu pack ideològic complet i que això dóna a la formació el dret a no arribar, de cap de les maneres, a un acord amb un partit liberal demòcrata; sense tenir en compte que molta gent –potser una majoria– els ha votat tan sols per blindar el procés cap a una república catalana. I punt. I que a aquesta gent no els importa gaire que Mas sigui president durant uns quants mesos més, si l'aritmètica parlamentària –i per tant el procés– així ho demana. Pel que es veu, doncs, la CUP (o una part) ha arribat a confondre les idees dels propis militants amb les dels seus votants, al més pur estil trotskista. Una llàstima.
