Canvi de model a la Xina
Abans de la crisi global iniciada el 2008, l'economia xinesa creixia a taxes superiors al 10% anual. Els principals motors d'aquest creixement eren les exportacions i la inversió empresarial. Una bona part de tots els béns que produïa eren per exportar o maquinària i béns d'equip perquè les empreses seguissin augmentant la seva capacitat productiva. Els altres dos possibles motors del creixement a curt termini d'una economia, el consum de les famílies i la despesa de l'Estat, tenien un paper molt secundari. L'any 2013 la inversió en béns d'equip representava un 48% de tota la producció.
Les autoritats polítiques van decidir, en aquest punt, fer un gran canvi d'estratègia. Un canvi que era necessari tant per a l'economia xinesa com per a l'economia mundial. A escala global, l'ingent volum d'exportacions xineses creava importants desajustos, ja que suposava un gran volum de producció per al qual la demanda global es quedava curta. Els països desenvolupats consumien grans quantitats de productes xinesos i no generaven prou demanda per als productes de les seves pròpies empreses, les quals creaven menys llocs de treball, cosa que feia augmentar l'atur i resultar en un creixement escàs. A escala global, o bé sobrava producció o bé faltava demanda.
La resposta seria més aviat la segona: mancava demanda. En concret, mancava demanda als països emergents, i particularment a la Xina, que aportaven molta producció a l'economia global però un consum molt menor. Àsia produïa (molt més del que consumia) i els Estats Units i Europa consumíem (molt més del que produíem). Un món desequilibrat. I aquest model representava també un problema per a la societat xinesa. Després de més de dues dècades de gran esforç productiu, milions de persones havien deixat de ser pobres, però, en canvi, el seu nivell de vida era encara molt baix comparat amb el dels països occidentals. Semblava arribat el moment de començar a millorar el nivell de vida de les persones, d'engrandir les classes mitjanes. Aquest objectiu es va esmentar ja explícitament al pla quinquennal del 2011. Per moure's en aquesta direcció calia un augment del consum de les famílies i un augment de la despesa pública per proveir serveis públics, alguns de tan essencials com són ara la sanitat i l'educació. Calia, doncs, fer funcionar amb més força els dos motors de creixement menys usats fins aleshores: el consum i la despesa pública. I la lògica conseqüència d'això: disminuir la potència dels que fins aleshores havien estat els impulsors del creixement, les exportacions i la inversió empresarial.
Però la taxa de creixement que es pot assolir de manera natural basant-se en el consum i la despesa pública és bastant menor que la que s'assolia amb la força enorme de les exportacions. Unes exportacions que anaven arreu del món amb gran facilitat, a causa dels menors costos laborals, fiscals i mediambientals que hi havia a la Xina en comparació amb els països desenvolupats. Els responsables de l'economia creien que el nou model portaria taxes de creixement del 7%.
El canvi de model es va iniciar ja fa més de dos anys, i està presentant algunes dificultats. En la primera meitat d'aquest 2015, l'economia xinesa creixia a una taxa anual de només el 5%. Com a resposta, el Banc Central ha implementat mesures per tornar a incrementar el flux de crèdit i el govern ha accelerat el ritme de despesa pública i sembla que en aquesta segona meitat s'apropa ja al 6,5% anual.
La facilitat amb què l'economia xinesa pugui consolidar aquest canvi de model és de gran importància per a l'economia global. Si ho aconsegueix sense daltabaixos, els països desenvolupats podrem créixer més i generar més llocs de treball. Si en canvi apareixen problemes, l'anomenat escenari de hard-landing, necessitarem més temps per tornar a les taxes de creixement prèvies a la crisi i per recuperar els llocs de treball desapareguts.
