Convergir

És una temptació parlar de les CUP –així, en plural i divergents–, quan avui celebren la gran assemblea per decidir si decideixen, però fa certa basarda el panorama d'un debat angoixant, on qualsevol acord és una mala sortida. Segur que la nit del 27-S, amb els resultats electorals a les pantalles, van ser molts els cupaires que maleïren el resultat que els convertia en decisoris, quan ells, un moviment consolidat en el municipalisme, encara necessiten un cert reciclatge en el món de les institucions supramunicipals i, a més, havien ficat tots els ous en la cistella del “Mai no farem Mas president”. Fins aquí; i ara deixem que l'assemblea decideixi; o no.

Amb tot, les decisions vénen per barris i la realitat evidencia que el procés català s'ha emportat per davant moltes convergències i ha deixat més d'un col·lectiu amb les vergonyes a l'aire. El mapa polític del país –i fins de l'Estat veí– ha quedat profundament transformat i necessita un nou encaix, en què alguns partits, més o menys històrics, semblen haver perdut l'espai i la capacitat de reciclar-se.

Aquesta setmana Convergència ha oficialitzat allò que tothom sabia, deixant de banda la refundació i apostant per la creació d'un nou partit. La crònica de quasi quaranta anys de pal de paller, engendrada en el “Cristians i Catalunya” i l'emblemàtic Jordi Pujol i Soley, escriu les darreres línies, víctima dels propis errors, malgrat que el seu poder territorial és força potent. Convergir en un projecte nou no serà gens fàcil, i més en un país amb més preguntes que respostes, hi ha un espai de centredreta liberal que algú haurà d'omplir i les restes convergents semblen tenir quadres preparats per fer-ho. Els terminis són justos i cal tirar endavant sense gaires dubtes.

En la cruïlla d'incerteses, cal valorar el personatge d'Artur Mas, reconeixent el seu valor personal i el gran paper que ha tingut en aquest passat immediat. Però també en la categoria adquirida com a estadista, que el fa peça clau, al meu parer, en el futur immediat. Convergir en la proposta de Mas no és un error, sinó una aposta per divuit mesos que poden ser clau en la història de Catalunya.