Cimera, per salvar el planeta?

París torna a centrar des d'avui la mirada informativa amb l'inici de la cimera del clima destinada a trobar el desllorigador (és a dir, la voluntat i el compromís) per frenar el canvi climàtic derivat de l'escalfament global provocat per l'acció humana. La missió no és senzilla, tenint en compte els resultats de l'última gran operació a escala mundial. Després de l'anomenat Protocol de Kyoto per a la reducció d'emissions de gasos a l'atmosfera, aprovat el 1997 i en vigor des del 2005, les emissions globals han crescut un 24%. Desastrós.

Trobades com la que avui arrenca a la capital francesa constaten que la humanitat és una gran potència generadora de consciència crítica per detectar riscos i proposar solucions, però alhora un monstre depredador incapaç de rectificar tendències a curt termini, empès per la voracitat col·lectiva i una economia amb inèrcies tan potents que fan difícil la maniobrabilitat.

De París en sortiran, sent optimistes, bones intencions i propostes de solució factibles. A partir de la recepta, els poders públics es posaran a treballar aferrissadament per demostrar la seva incapacitat resolutiva. Això, els que no expressin directament la negativa a assumir els nous protocols.

Evitar la catàstrofe climàtica és molt complicat. Sobretot si fins i tot els sectors més mentalitzats afronten el tema amb certa prepotència antropocèntrica. “Salvem el planeta”, “Salvem la Terra”, són els eslògans més repetits. Com si el món estigués en risc. El planeta se salvarà i continuarà rotant i voltant per l'espai amb tota tranquil·litat mentre el sol no s'espatlli. Amb nosaltres o sense. No és el planeta, que cal salvar, sinó la vida que hi ha. Una mica més de modèstia existencial potser ens ajudaria a enfocar millor la qüestió. Tot i que, veient la situació bèl·lica mundial actual, molt probablement aconseguirem que el canvi climàtic, per més gasos que llancem a l'aire, no sigui prou ràpid per liquidar-nos abans que no ens hàgim massacrat nosaltres mateixos fins a l'extinció.