Digestió pesada

“La intervenció de Catalunya em sembla impensable, la reacció de la població seria molt forta.” L'abril del 2012, uns dies després que CiU votés a favor de la llei espanyola d'estabilitat pressupostària, Artur Mas descartava la possibilitat que el govern espanyol s'atrevís a intervenir les finances de la Generalitat. Era en una entrevista al diari neerlandès NRC Handelsblad. Els adversaris polítics de CDC recorden ara a Mas que el seu partit va avalar l'eina jurídica que permetia de facto posar fi a l'autonomia de Catalunya. El vot de la vella federació nacionalista només es pot entendre pel context: el govern de Mas havia fet bandera de l'austeritat per revertir el que consideraven despeses no justificades del tripartit, el procés independentista era impensable (no ho va ser fins la Diada d'aquell setembre) i, com a contrapartida dels vots, el grup parlamentari liderat per Josep Antoni Duran i Lleida va flexibilitzar l'horitzó temporal de compliment a les comunitats autònomes. Avui l'esmena té un tornassol d'ingenuïtat incomprensible, la Generalitat ha hagut d'incomplir els objectius de dèficit cada any tot i les retallades sagnants i les farmàcies que no cobren, el focus polític està sobre les mancances estructurals de l'autonomia, i la frase de Mas forma part d'això, del passat. La reacció de la població a l'envestida amb el FLA tampoc no ha estat manifestar-se al carrer. El govern espanyol ha liquidat l'autonomia i la fatalitat sembla haver-se apoderat de l'independentisme, condicionat per la incapacitat que JxSí i la CUP han demostrat de moment per arribar a un acord que blindi la via unilateral, l'únic camí viable per esquivar el regionalisme imperant, malgrat la bardissa. Ho escrivia Jordi Pujol per justificar l'aposta personal independentista, abans de la confessió sobre la presumpta deixa paterna que investiga la justícia, un secret políticament intolerable que ens ajuda a entendre millor d'on ve aquest país i cap on va: “residuals o independents?”. Mas repeteix ara la dicotomia però només uns pocs pensen en Pujol. Des de la CUP a CiU, passant per ERC, el FLA i la llei d'estabilitat. El procés és una apassionant digestió de contradiccions que potser voldrà més hores de les que esperàvem.