Ara no toca

El 27-S varen pas­sar tres coses: que va ser un ple­bis­cit, fins i tot per als que deien que no ho era; que l'inde­pen­den­tisme va gua­nyar les elec­ci­ons, con­fir­mant una evo­lució espec­ta­cu­lar de la madu­resa del nos­tre país; però també que va per­dre el ple­bis­cit. Efec­ti­va­ment, si volem, podem fer tram­pes al soli­tari, però la rea­li­tat és que el sí va aglu­ti­nar només el 48% dels vots, i la resta eren nos. Els votants d'Unió ho varen fer perquè, tot i tenir Cata­lu­nya al cor, no volien par­lar d'inde­pendència ara. I els de CSQP amb el vot deien: “La inde­pendència no és pri­o­ritària per a mi”, que és com votar no. Uns i altres tenien opci­ons equi­va­lents a les quals votar, si la inde­pendència els hagués sigut pri­o­ritària. El mateix es pot dir de la majo­ria dels par­tits petits, i ni tan sols una par­ti­ci­pació nor­mal del vot exte­rior ens hau­ria pogut fer superar la bar­rera del 50%.

Així, quan final­ment ens hem comp­tat, el sí ha obtin­gut el 48% dels vots. I, si no fos així, és igual, perquè és així com ho ha valo­rat la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, sense el suport de la qual no tenim cap pos­si­bi­li­tat d'esde­ve­nir inde­pen­dents. Amb un 48% dels vots, no ens donarà suport ningú i, encara pit­jor, ningú no ens donarà la legi­ti­mi­tat perquè inten­tem avançar cap a la inde­pendència. Fer-se a la mar amb la ben­zina justa per arri­bar a port pot ser audaç, però fer-ho sabent de sor­tida que no es dis­posa de prou ben­zina és direc­ta­ment insen­sat. Irònica­ment, és ara l'inde­pen­den­tisme el que ha d'accep­tar que el 27-S era un ple­bis­cit, que no s'ha gua­nyat, i que se n'ha d'accep­tar el resul­tat.

A par­tir d'aquí pot haver-hi defen­sors de tibar la corda al màxim amb l'Estat espa­nyol, per pro­vo­car reac­ci­ons encara més nega­ti­ves que les habi­tu­als, i així gene­rar més adhe­si­ons a la inde­pendència. Aquesta és una qüestió d'opi­ni­ons, però jo crec que no ens convé de cap de les mane­res, per molts motius: perquè se sap com es comença, però no com s'acaba, i ara mateix hem com­pro­vat que, com a mínim, podem con­vo­car ple­bis­cits quan vul­guem; perquè l'esca­lada de con­fron­ta­ci­ons no és gens desit­jada per molts (sabent que no podrem sor­tir-nos amb la nos­tra ara mateix); perquè no tots els vots inde­pen­den­tis­tes del 27-S són vots abso­lu­ta­ment incon­di­ci­o­nals, etc. La con­fron­tació amb l'Estat espa­nyol només té un recor­re­gut pos­si­ble: una esca­lada cons­tant de les ten­si­ons. Val la pena recórrer-lo si al final ens espera la inde­pendència, però no sota qual­se­vol altra cir­cumstància.

Sota aquesta pers­pec­tiva, Junts pel Sí va ser una cre­ació magnífica per gal­va­nit­zar el sí, però mai va ser dis­se­nyada per gover­nar. I lli­gant amb el fet que el 27-S va ser un ple­bis­cit, i no unes elec­ci­ons nor­mals, el que toca ara és, sense cap mena de ver­go­nya, tor­nar a con­vo­car elec­ci­ons per tal de triar un par­la­ment que hagi d'admi­nis­trar les nos­tres migradíssi­mes atri­bu­ci­ons i con­ti­nuar resis­tint les enves­ti­des de l'Estat espa­nyol.

I quan tor­nem a con­vo­car un ple­bis­cit? Doncs quan vul­guem, però és clar que, amb un tema d'aquesta enver­ga­dura, no es poden con­vo­car con­sul­tes cada dia. Endemés, les opi­ni­ons sobre la inde­pendència no can­vien d'avui per demà. L'enorme majo­ria dels que avui són inde­pen­den­tis­tes no ho eren anys enrere. Hi ha un 77% dels cata­lans que saben que Espa­nya ens dis­cri­mina, i hem de donar prou temps als que no han fet el tomb encara perquè Espa­nya acabi de convèncer-los. És només qüestió de temps. Men­tres­tant, hem de cape­jar el tem­po­ral i gover­nar de forma abso­lu­ta­ment exem­plar, que, a banda dels diners dis­po­ni­bles, l'ètica i l'aus­te­ri­tat no neces­si­ten la inde­pendència per poder-se mani­fes­tar, i res aju­darà tant a creure en un futur millor amb la inde­pendència, com la cons­ta­tació pal­pa­ble que real­ment ens podem gover­nar amb excel·lència.