Opinió

Un ridícul ratolí

L'orfandat de mestres és tan evident com la mateixa absència de lideratges sòlids

És de con­sens gene­ral que en el nos­tre temps s'ha per­dut la gran política, aque­lla en què els grans esta­dis­tes deter­mi­na­ven el curs de la història. Després de la Segona Guerra Mun­dial i la con­ferència de Ialta, tal vegada l'últim ves­tigi ha estat aquest tall al segle XX que li van ator­gar per­so­nat­ges tan deci­sius com Rea­gan, Thatc­her, Joan Pau II i Gor­bat­xov. Van ser ells els qui van can­cel·lar el segle XX, la seva guerra freda, el mur de Berlín amb l'enfon­sa­ment del comu­nisme soviètic d'un sol tall el 1989. A par­tir d'aquest moment el món va ser un altre, el segle XXI va anti­ci­par el seu pròleg, el libe­ra­lisme i el mer­cat van voler cons­ti­tuir-se en grans redemp­tors de la huma­ni­tat, i un il·lús Fukuyama va anun­ciar estúpida­ment “el final de la història”. Un altre home, bas­tant més intel·ligent i mal inter­pre­tat, Hun­ting­ton, va pre­dir “el xoc de les civi­lit­za­ci­ons”. Ara estem pro­vant el fel d'aquest amarg diagnòstic.

En la pri­mera quin­zena del segle XXI des­co­brim la trista evidència de l'orfan­dat. Els sis­te­mes soci­als es des­bo­quen, els rep­tes es tenyei­xen de negre. A majors rep­tes soci­als, pit­jors polítics. A més pro­funds des­a­fi­a­ments soci­als, menor clare­dat en les idees i en els sis­te­mes de pen­sa­ment. L'orfan­dat de mes­tres és tan evi­dent com la mateixa absència de lide­rat­ges sòlids. I en aquest mar de medi­o­cri­tats difu­ses, tan sols dues llums apa­rei­xen en el fir­ma­ment de la geo­política: Angela Merkel i Vla­di­mir Putin. En el Medi­ter­rani pro­fund un altre ser inqui­e­tant, que tracta de rever­tir la història de Tur­quia, Erdo­gan. El recent inci­dent de l'avió rus aba­tut és un clar exem­ple del que tracto de dir: men­teix sobre les cau­ses pre­tex­ta­des per jus­ti­fi­car el seu aba­ti­ment; men­teix sobre el seu real objec­tiu (crear un con­flicte amb l'OTAN i els EUA); men­teix sobre els tràfics de petroli des d'Estat Islàmic que es pro­du­ei­xen en ter­ri­tori turc; men­teix sobre la seva maquiavèl·lica con­co­mitància amb ISIS i sobre el seu blin­datge fron­te­rer amb la zona en guerra de Síria i l'Iraq; men­teix sobre les seves pre­tex­tu­als nega­ti­ves a l'hege­mo­nia a la zona; i cerca astu­ta­ment la isla­mit­zació del seu poble, que Atar­tuk havia alli­be­rat, ator­gant-li una Cons­ti­tució laica i moder­nit­za­dora del país. Entre­tant per­se­gueix els kurds, que són els únics que real­ment com­ba­ten ISIS; pro­jecta sobre les cos­tes euro­pees rius de milers i milers de refu­gi­ats, per­me­tent a les màfies i al mateix ISIS l'abús i explo­tació d'aques­tes mul­ti­tuds que fugen de la guerra… Quina ingent hipo­cre­sia la d'Erdo­gan! El 1989 a Izmir els gene­rals de l'Estat Major turc ens van expo­sar a qua­tre con­vi­dats espa­nyols els seus greus temors sobre el procés de gra­dual isla­mit­zació de la soci­e­tat turca de la mà del par­tit islàmic, al qual es tit­llava de “mode­rat”. En una missió comer­cial del Port de Bar­ce­lona des­ta­cats repre­sen­tants d'aquest par­tit, a prin­ci­pis de la dècada del 2000, van pre­ten­dre convèncer un grup de dipu­tats cata­lans de la seva libe­ra­li­tat i exqui­sida tolerància. Jo no me'ls vaig creure i vaig con­tes­tar amb una certa acri­tud els seus postu­lats.

Avui, en un esce­nari geo­polític de gran com­ple­xi­tat, les coses no són com sem­blen. Els papers es poden inter­can­viar: en aquest desert de lide­rat­ges, amb un Obama infan­til­ment bonista i en bona part res­pon­sa­ble de la guerra de Síria i de les frus­tra­des pri­ma­ve­res àrabs, només la figura de Putin emer­geix amb una soli­desa gèlida i un innat ins­tint de juga­dor d'escacs. Merkel seria la nos­tra res­posta, i amb ella l'hege­mo­nia d'Ale­ma­nya con­tro­lant la UE, que s'apoca davant l'allau de rep­tes i fra­cas­sos. La solució, aquest mer­ca­deig de 3.000 mili­ons d'euros per Tur­quia a canvi de con­ver­tir-la en el tap del Medi­ter­rani. Algú s'ho pot pren­dre seri­o­sa­ment? És aquest el coratge dels gover­nants euro­peus, davant l'evidència del cola­dor de les nos­tres fron­te­res i de la ins­tal·lació, d'anys, del ter­ro­risme islàmic a Occi­dent?

És el part de les mun­ta­nyes, el mateix ratolí que Horaci pro­po­sava, després de l'engen­dre d'aquests gegants que van tor­nar la seva gran­desa en ridícul. El ridícul covard de l'apo­ca­ment. No serà legítim inter­ro­gar-se sobre on va Europa, pot­ser camí d'un nou pro­tec­to­rat? Quan la llei és pro­po­sada per mer­ca­ders, difícil­ment es con­quista la soli­desa dels pobles. En suma, el ratolí com a símbol del ridícul.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.