Cupatge de les CUP
L'aquelarre del pavelló del Congost, el darrer cap de setmana, tenia la partitura escrita i no hauria de sorprendre a ningú el resultat, quan la mateixa coherència de les CUP els obligava a ser fidels a allò a bastament anunciat. A la precampanya del 27-S ho van convertir en lema, i després en van accentuar el missatge durant la campanya i postcampanya: no farien Artur Mas president, ni per activa ni per passiva. El desenllaç estava cantat i no aixecar-se de la taula cal entendre-ho com una postura de bona educació, llevat que estiguin allí només per seguir menjant crispetes. Però també cal considerar que la intransigència de Junts pel Sí té, com a mínim, la mateixa coherència, ja que van convertir el propi activisme en fer president el diputat Mas, únic i innegociable candidat de la candidatura. És, doncs, natural que la plataforma multicolor mantingui la seva posició, quan ho va deixar clar des del pròleg de la campanya.
Tot prou complicat, quan les dues afirmacions eren contraposades i sense possibilitats d'una lectura de consens, tret que s'exploressin altres sortides, com el compromís conjunt en el procés cap a la independència, la manifestació contundent de la República Catalana o fins i tot la signatura d'un acord de mínims per divuit mesos –potser dos períodes de nou– per fer possible crear les noves estructures de govern. Tot, reconeixent que era necessari un exercici de responsabilitat que fes entenedor el perquè de tot plegat, més quan una part molt important dels vots sobiranistes emesos el 27-S estaven especialment predisposats a entendre les raons d'uns i altres.
La decisió no era fàcil, i no ho és, quan JxSí té un fort coixí de vots però s'ha quedat curt en les expectatives i les CUP tenen una guanyada experiència municipalista mancada d'aprenentatge en altres nivells. Ara, com lligar dos no? i, encara, com fer possible un diàleg a múltiples veus, ja que tant JxSí com les CUP s'escriuen en plural? És el problema del 48% i també la realitat del país, que ha donat confiança a JxSí però no tota la necessària. El panorama és infernal, precisament una de les vegades de més alta participació electoral, quan més del 78% d'electors donen la mida justa per interpretar l'exacta composició del país.
Mes, l'autèntic problema de l'independentisme no és el xoc de dos, no, sinó l'enfrontament de dues cultures polítiques diferents, mogudes per dues lògiques ben diverses. JxSí actua en la lògica de l'acció política habitual –allò que els cupaires en diuen “vella política”–, mentre que les CUP es mouen en unes altres coordenades, perfectament legítimes, on l'assemblearisme, els lideratges col·lectius, les fidelitats programàtiques i la política sense polítics esdevenen raons inviolables. Encara, la pluralitat dins les CUP és un dels seus grans actius però, a la vegada, dificulta el propi procés de gestió.
A Manresa, el debat no va ser aliè al joc de força entre els grups que formen la plataforma antisistema, fonamentalment Endavant/Arran oposat a Poble Lliure/Drassanes, on els primers van reforçar les posicions en imposar les pròpies tesis, mentre que els segons van anteposar la unitat al trencament. Després, somriures indeguts, discursos demagògics i cançonetes ofensives. Tot, a una passa de portar el “nou estil” a les maneres de la “vella política”. El cupatge necessita temps i tot i això no assegura trobar les proporcions adequades. Les sobretaules nadalenques auguren debats de to alt, marcats per l'anunci d'un 27 de desembre que decidirà el desenllaç de la partida, una setmana després de les eleccions al Congrés de Diputats estatal, una dada gens gratuïta. Tot a deu minuts de donar la raó a José María Aznar, quan deia que no calia preocupar-se del problema català, perquè nosaltres mateixos el faríem avortar.
