Xocar contra la realitat
Que la CUP no vol investir de cap manera Artur Mas és d'una evidència que tira de tos. Ara mateix l'esquerra proclamada rupturista es divideix en dos sectors. Els qui ho farien per evitar eleccions amb la pinça al nas i patint com en una colonoscòpia sense anestèsia i els qui no ho farien de cap manera. Els primers, liderats per David Fernández, que és el primer que s'ha atrevit a parlar clar en un partit presumptament d'atrevits, justifiquen la traïció de classe adduint que cal salvar el procés i que ho fan a canvi d'un pla de xoc per pal·liar l'emergència social. Els segons, que sembla que s'apinyen darrere d'Anna Gabriel, no en volen ni sentir a parlar. Potser la CUP es trenqui. O potser al final, en el darrer segon, guanyarà el pragmatisme que ha convertit l'espècie humana en una tribu menys agra. Però, sigui com sigui, si hi ha investidura hi haurà d'haver també un “pla de xoc” contra la pobresa que la justifiqui. Un “pla” que serà la solució, però també el problema.
Entre uns i altres, han convertit Catalunya en una societat que viu suspesa en la fantasia. Demanar la independència no és cap somni. És un repte aspre, vist contra qui cal activar-la, que depèn, en darrer terme, de la persistència i l'audàcia de la majoria dels catalans. També de la intel·ligència i l'habilitat. I que es justifica per la necessitat i per la dignitat. Voler salvar el món i eliminar les injustícies d'arrel és una altra cosa. Tan lloable com quimèrica. I que pot tenir uns efectes contraproduents terribles. Algun dia un sociòleg que no tingui por de la incorrecció política haurà d'explicar què ha passat en aquest país. Quina epidèmia hem patit que ha convertit bona part de la joventut en banderers de la irrealitat i en destructors del sistema que els ha permès ser alguna cosa.
Catalunya s'ha construït i ha permès tanta ràbia antisistèmica gràcies al treball. Al càlcul fred. Tant hi entra, tant pot sortir-ne. Catalunya s'ha fet amb les sabates desgastades dels representants comercials i el clinc de la caixa registradora. Amb la imitació, l'instint i la imaginació. Amb la rebel·lia i la persistència. Amb el senyor Esteve. Amb uns valors que ara ja ni ensenyen les escoles de negocis. Si una part injustificada de la joventut acomodada que patim pot plantar cara al model de vida i societat que van somiar els seus avis per a tothom, és precisament perquè algú abans que ells va pensar que la despesa sempre s'ha d'ajustar als ingressos. Per això no s'entén la insistència a reivindicar el “pla de xoc social” que una part de la CUP reclama per poder-se empassar la investidura d'Artur Mas.
La pregunta que faria qualsevol persona adulta si li plantegessin un pla semblant a escala familiar o empresarial seria com finançar-lo. Potser encara algun despistat no ho té clar, però la Generalitat té uns pressupostos tan magres que no li resolen ni la despesa corrent. I per anar una mica més enllà i cobrir-la, ha de suplicar que l'Estat li avanci enormes quantitats. En els darrers dies el govern de Mariano Rajoy s'ha permès humiliar el d'Artur Mas perquè té la clau de la caixa i la maneta de l'aixeta. Si Cristóbal Montoro no hagués acceptat avançar els 3.000 milions que Andreu Mas-Colell li ha demanat en allò que tan pomposament es denomina FLA extraordinari, tal com confessa el mateix conseller d'Economia, l'esclafit hauria estat insuportable. Quin sentit té exigir un “pla de xoc social”? Mentre la Generalitat es mantingui autonòmica, qui i com l'ha de pagar?
En els darrers dos anys CiU i Esquerra han aprovat uns pressupostos que incloïen unes partides d'ingressos fictícies. Era el preu que pagaven els convergents perquè els republicans els prestessin el suport parlamentari necessari. A l'hora de la veritat, les partides imaginàries no s'han concretat i la Generalitat ha hagut de demanar més diners encara a l'Estat i ha desbordat la contenció de dèficit que el govern de Rajoy li ha imposat. Repetim-ho per si no ha quedat clar: qui pagarà el “pla de xoc social”? Una proposta tan desbocada només es podria fer efectiva si Catalunya fos un estat i augmentés els seus ingressos fiscals amb nous impostos o, sobretot, amb el dèficit amb què ara l'Estat es paga les pròpies festes. Qualsevol partit minoritari té dret a exigir la lluna a canvi del suport parlamentari que li demani un de majoritari per governar, però a Catalunya sembrar més quimeres inassumibles és un error colossal. Una calamitat que tard o d'hora passarà la factura corresponent als defensors d'un estat propi. Incloent-hi la CUP.
