On para, el timbaler?

Tal com s'estan posant les coses a la nostra bandejada terra, vist des de dintre i fora, fa la impressió, ara sí, que ens han declarat la guerra. “Ni parlar-ne, d'armes, i ara!”, diuen els capullos que voldrien entrar per Diagonal
i passeig de Gràcia amb els tancs i els legionaris cantant “Yo tenía un camarada”, i la cabra fent “beeeee!”, després d'haver fet, des del Tibidabo, punteria amb l'artilleria a la Sagrada Família. “El que no la dé paga la comida”, diu un general de Burgos, el pare del qual havia format part del govern franquista de Burgos, del 1936 al 1939, jubilat amb tot el sou, que no ha volgut perdre's un moment semblant: l'orgull independentista català esclafat pel formigó gaudinià de les torres que tots els catalans ben nascuts hem considerat sempre de la nostra, de família. No és cap joc de paraules: és un fet! Després, pel passeig de Gràcia, no pas pel mig ben bé, sinó uns metres per l'esquerra per anar contra direcció, que vesteix més, saludant els dels balcons amb bandera de tres ratlles, que n'hi ha, és clar.

A la plaça de Catalunya s'imposa una parada: els uns per fer una cervesa i sortir sense preguntar “¿qué se debe?”, perquè cafeters i bàrmans tinguin un delicat record per a les seves mares, i la tropa, per alleugerir la bufeta en els parterres de flors. Per la Rambla avall, circular un exèrcit conquistador de res és un afrontament a Catalunya, al seu poble, a la democràcia, a les llibertats i a la més que perduda i cansada vocació de fer pàtria d'un poble sobresortint, quin concepte de les llibertats és superior a la majoria. Cal puntuar a la plaça de Sant Jaume, l'entrada sense ni mirar als mossos d'esquadra del Palau de la Generalitat. Bé, sí que els veuen, perquè un dels generals diu a l'altre: “Oye, en la guenerralidá esa de los cojones, esos jodidos deben tener un buen huerto. ¿Has visto que cantidá de payeses con alpargatas había en la entrada?”

No segueixo imaginant, com tota la resta de l'article, les paraules de conquesta i d'arenga dites al balcó. Cada una un afrontament. M'he anat emprenyant tot sol i en el nivell anímic del moment diria quelcom no pas bo per a la salut que em queda per anar tirant. Cada lector patriota es podrà avergonyir ell mateix al seu gust. Servidor!

Per què ha de tenir lloc una feta tan perversa i odiosa, que tant ens empobrirà anímicament si succeeix? Per què als reiets que gairebé tots els catalans porten a la ment no els donem unes llargues vacances i fem, no pas per sempre –que potser seria el millor–, sinó per ara un sol front, amb un únic lema i una sola meta vestida amb distints i amples punts de vista: polítics, econòmics, humans i socials i, talment en un mercat d'objectes usats, ens subhastem nosaltres mateixos les enveges, vanitats, afanys de poder, supèrbia i rancors? Per què no anem tots, bé, gairebé tots, a l'una per un cop en la vida?