Albània

Distrets com estem en altres coses, he trobat a faltar un corrent popular d'indignació, i la corresponent mobilització, per les últimes mesures preses pels poders espanyols envers (no diré ‘contra' per no fer victimisme) Catalunya. No parlo de la decisió del Tribunal Constitucional d'anul·lar la declaració de sobirania del Parlament, perquè es donava per descomptada. Em preocupen més les coses que ens toquen més. Bàsicament dues: una, l'ofec econòmic a través del FLA i de l'incompliment estatutari del govern de Mariano Rajoy, i l'altra, l'acusació a uns quants ajuntaments catalans –de moment cinc: la Seu d'Urgell, Girona, Sant Cugat del Vallès, Igualada i Celrà– de “rebel·lió” i “sedició” per haver donat suport a la declaració del Parlament. No pot ser que hi estiguem posant pell morta i que no hàgim reaccionat com a poble davant aquestes atrocitats.

No pot ser, però és. I si és així en bona part és perquè del 27-S encara no n'ha sortit un govern amb cara i ulls ni amb la determinació de cohesionar la majoria ciutadana que hi ha al país per fer front a situacions com aquestes. Ara diuen que l'acord entre Junts pel Sí i la CUP és a prop. Tant de bo, val més tard que mai. Però em sembla que la cohesió –política i social– que necessitàvem ja ha quedat tocada. I l'esperit d'unió i confiança s'ha esvaït, si és que realment n'havíem tingut.

Si a l'altra banda hi hagués un govern i una oposició de conviccions democràtiques com les que David Cameron va tenir en el cas d'Escòcia, tot podria ser més formal i més racional. Però no és així. I no és només per aquesta posició negacionista dels partits espanyols. Tot i aquesta posició que aquí veiem tan mancada de fonaments democràtics, Rajoy i tots els que li volen moure la cadira són un sol bloc en la qüestió de Catalunya i tenen els ciutadans convençuts. Tenen la força de la política, de la justícia i de la gent. I pensen i actuen en bloc. Polítics i no polítics.

No em va sorprendre que un intel·lectual com és Javier Marías escrivís aquesta setmana a El País: “¿Com pot haver-se persuadit al 47% d'una societat evolucionada del segle XXI de creure en els contes de fades? I a més s'oblida que, en la realitat, aquests ideals i fantasies benèfics de pobles aïllats i impermeables a l'exterior solen adoptar la forma de malsons infernals, com l'Albània de fa trenta anys o alguns països asiàtics (...)”. I llavors diuen que el pensament únic el tenim aquí (que, per cert, no ens aniria malament en determinades circumstàncies).