Estat Islàmic (i II)
Estat Islàmic és fruit de circumstàncies fortuïtes i singulars: la invasió dels EUA a l'Iraq; la política del primer ministre iraquià, Nouri al-Maliki, que ha dividit i enfrontat l'Iraq, i la guerra civil a Síria. Sense aquests factors Estat Islàmic no existiria. No és probable que s'estengui arreu perquè la crueltat de la seva ideologia el confina a minories molt radicalitzades i desesperades per trobar-se sense sortida. La seva expansió serà limitada però extrema i, per tant, perillosa de terrorisme.
Una de les defenses clàssiques de les revolucions és “l'enemic extern”. Va ser utilitzat per Lenin, Stalin i Mao, que van enfortir la cohesió de les seves revolucions i varen afeblir la dissidència cridant a la unió contra l'enemic extern. Si això és així, l'atac directe d'Occident a Estat Islàmic li donarà força i el farà aparèixer com allò que no és, la punta de llança defensora de l'islamisme. La contenció, evitar l'expansió més que atacar el que ja és, sembla l'única política que a llarg termini sigui rendible. Les revolucions quan passa temps i comprenen que la seva expansió “mundial és impossible” es moderen. Així va passar amb la revolució russa, que de la “revolució mundial” de Trotski va passar al “socialisme en un país” de Stalin. Si aquesta teoria defensada per Stephen M. Walt i l'Escola d'Afers Internacionals de Harvard fos certa arribaríem a la conclusió que la contenció d'Estat Islàmic per mitjans econòmics, militars i diplomàtics és la resposta adequada per més eficaç perquè el seu poder limitat i la seva radicalitat són la seva inherent feblesa.
Però hi ha un fet diferencial en aquesta “revolució” que és el terrorisme, de fàcil expansió arreu, i la creença pels “soldats” d'aquesta que l'autoimmolació porta al paradís, a una vida millor que l'actual per dura i difícil derivada de la marginalitat i pobresa de gran part de la població que l'alimenta. El suïcidi és un important reforç del terrorisme...
Tots els terroristes dels atemptats a França eren ciutadans europeus amb residència a Europa, tots formen part de poblacions marginades i poc integrades, tots eren joves per a qui la “revolució” constituïa una “realització” personal. Per a tots o per a la majoria la mort en “combat” era un motiu d'autoafirmació personal.
Es té seguretat que Estat Islàmic ha donat suport econòmic i logístic per als atemptats, els ha organitzat? O és més aviat una referència religiosa i política que serveix de suport ideològic als terroristes? Si això fos incert hauríem de reconèixer que tenim a Occident dos problemes diferenciats però connectats, Estat Islàmic i un terrorisme que ha nascut en la població més marginada, radicada majoritàriament, que no únicament, en la població immigrada. Són dos problemes que requereixen solucions diferenciades tant en mitjans com en procediments. Estat Islàmic ha de ser contingut però no directament atacat i menys per Occident. Això no faria res més que agreujar el problema i permetria a Estat Islàmic guanyar credibilitat entre la població islàmica amb un nivell cultural i coneixement polític primaris i amb cap experiència de la democràcia i per tant de la ideologia lliberal: es té el dret de pensar diferent i d'oposar-se al propi govern.
L'altre és el terrorisme que s'ha de combatre a curt termini a través de la seguretat, la intel·ligència i la informació, inclosa la vigilància permanent de les àrees a on s'agrupa aquesta població potencialment de risc, àrees que són conegudes abastament. Els atemptats de París per sobre d'altres consideracions són un fracàs estrepitós dels sistemes de seguretat, ho prova el fet que una vegada succeïts es pugui identificar i destruir la cèl·lula que ho va fer en el termini d'hores. Si identificar-ho és possible, evitar-ho també.
Bombardejar el territori no és la solució. L'Iraq, Líbia i l'Afganistan en són la prova. Ara com llavors raons de política interna són en l'origen de la decisió dels governs. Ens costa aprendre dels nostres errors.
La solució a llarg termini del terrorisme és tallar-li les vies de finançament, moltes de les quals provenen d'estats aliats d'Occident. Poden ser identificades si per raons de seguretat es redueix la limitació actual sobre el secret bancari. Occident ha de reconèixer també que la immigració que necessita per al manteniment de la seva economia no pot ser condemnada a la marginalitat i a la pobresa flagrant. No té això fàcil i menys ràpida solució però a llarg termini és inevitable perquè la desigualtat actual no és sostenible.
