Mares

La influència de les mares sobre els fills és sempre massiva fins i tot quan no és aparent. Algunes procuren que no es noti, però la majoria no demostren cap interès a dissimular la seva vocació de controlar i opinar sobre la vida i la personalitat dels seus descendents. La quantitat d'opinions no sol·licitades que projecten sobre els fills les fan, per esgotament, entranyables. Escric això amb el record d'una de les delicioses anècdotes que solia explicar Jorge Luis Borges, sobretot quan ja era força gran i totalment cec. Borges va convertir la ceguesa en un espai poètic i a ell mateix –un voraç lector cec– en un personatge literari. Potser només algú que ja no hi veu és capaç de parlar dels llibres com uns objectes secretos y visibles como los astros. Aquest vers, aquesta paradoxa meravellosa, és al poema El guardián de los libros i ens recorda, també, que Borges fou director de la Biblioteca Nacional a Buenos Aires. El cas és que, si bé tenia una facultat prodigiosa per llegir “de memòria”, la manca de visió el condemnava a haver d'escriure a base de dictar. L'ajudava una secretària eficient, o més ben dit, una secretària d'una eficiència “extrema”, en el sentit que si ell feia un error dictant –posem-hi “Jo és” per “Jo sóc”– ella en feia la transcripció literal i no corregia l'evident error o descuit. A vegades, a les transcripcions hi apareixien paraules com “coma” o “dos punts”. Borges la trobava una dona afectuosa i totalment fiable amb la qual tot era molt senzill. Contràriament, amb la seva mare, la senyora Leonorcita Acevedo, les coses eren molt més complicades. Quan Borges intentava dictar-li els seus textos tot eren interrupcions: “No, això no té cap sentit!”, “A qui se li acut escriure això!”, etc. Borges explicava aquesta anècdota quan tenia 72 anys, però per indicar que les mares no tenen remei i que qualsevol intent de canviar-les està condemnat al fracàs feia un aclariment final: “Esa aguda anciana tiene apenas 95 años.”