Decisiu?

Notes de matinada, quan fa una hora que ha acabat el debat anunciat com a “decisiu” entre els quatre genets de l'apocalíptica política española (amb enya). A hores d'ara, segur que hem sentit tota mena de valoracions. Em repetiré: ho sento! Entre decebut i enrabiat, sí que hi vull ficar cullerada. Ni que sigui per dir que sento com a més urgent, encara, fer net, pel que fa a la política del ‘Non plus ultra', de la ‘Una, Grande y Libre' de la nostra infància. ¿Acceptem com a normal que en un debat així quedin exclosos, d'entrada, els/les representants de les illes (Pitiüses, Balears, Canàries), d'Euskadi, de Catalunya... o de la bossa de vots que sempre ha estat Andalusia? Ep! En aquest cas, sí que Andalusia estava representada per un gallec, registrador de la propietat, que s'ho mirava tot, de lluny estant: des de Doñana, i que va ser l'al·ludit al llarg de tot el debat. Doncs bé: resulta que l'economia espanyola s'ha salvat pels pèls de ser un nàufrag més gràcies a l'exportació i al turisme. Sense Catalunya, Euskadi i les Illes, les unes i les altres, ¿haurien sortit els comptes amb l'aprovadet just que ara exhibeixen com a gran conquesta?

Els uns i els altres, polítics i experts en tècniques mediàtiques, han reduït la seva España en un centre que genera més retòrica que no pas dinàmica social reequilibradora. L'únic representant català va ser, ves per on!, Albert Rivera. ¿Potser no recordem ja que tant el PSOE com el PP, els dels Felipe González i José María Aznar, van surar gràcies als vots de CiU, del PNB i de Coalició Canària, entre d'altres? Aquella Castella machadiana, que “desprecia cuanto ignora”, va insistir en un dogma, compartit per la majoria dels contertulians del debat “decisiu”: que Catalunya i els catalans no passem de ser una nosa, un problema, un estirabot que obliga el mestre a castigar-nos a copiar cent mil vegades: “España, paraíso indivisible, es una Unidad de Destino en lo Universal”. Els mestretites que tenen la santa paciència de recordar-nos la lliçó estan segurs que, amb quatre caramels i amb una dotzena d'afalacs, ens convertiran a la causa divina –emparada pel Concordat vigent entre España i la Santa Seu (sobre el qual cap dels quatre no va dir res de res)– de l'España en què ells sí que creuen.