Decisiu?

Notes de mati­nada, quan fa una hora que ha aca­bat el debat anun­ciat com a “deci­siu” entre els qua­tre genets de l'apo­calíptica política española (amb enya). A hores d'ara, segur que hem sen­tit tota mena de valo­ra­ci­ons. Em repe­tiré: ho sento! Entre dece­but i enra­biat, sí que hi vull ficar culle­rada. Ni que sigui per dir que sento com a més urgent, encara, fer net, pel que fa a la política del ‘Non plus ultra', de la ‘Una, Grande y Libre' de la nos­tra infància. ¿Accep­tem com a nor­mal que en un debat així que­din exclo­sos, d'entrada, els/les repre­sen­tants de les illes (Pitiüses, Bale­ars, Canàries), d'Euskadi, de Cata­lu­nya... o de la bossa de vots que sem­pre ha estat Anda­lu­sia? Ep! En aquest cas, sí que Anda­lu­sia estava repre­sen­tada per un gallec, regis­tra­dor de la pro­pi­e­tat, que s'ho mirava tot, de lluny estant: des de Doñana, i que va ser l'al·ludit al llarg de tot el debat. Doncs bé: resulta que l'eco­no­mia espa­nyola s'ha sal­vat pels pèls de ser un nàufrag més gràcies a l'expor­tació i al turisme. Sense Cata­lu­nya, Euskadi i les Illes, les unes i les altres, ¿hau­rien sor­tit els comp­tes amb l'apro­va­det just que ara exhi­bei­xen com a gran con­questa?

Els uns i els altres, polítics i experts en tècni­ques mediàtiques, han reduït la seva España en un cen­tre que genera més retòrica que no pas dinàmica social ree­qui­li­bra­dora. L'únic repre­sen­tant català va ser, ves per on!, Albert Rivera. ¿Pot­ser no recor­dem ja que tant el PSOE com el PP, els dels Felipe González i José María Aznar, van surar gràcies als vots de CiU, del PNB i de Coa­lició Canària, entre d'altres? Aque­lla Cas­te­lla mac­ha­di­ana, que “des­pre­cia cuanto ignora”, va insis­tir en un dogma, com­par­tit per la majo­ria dels con­ter­tu­li­ans del debat “deci­siu”: que Cata­lu­nya i els cata­lans no pas­sem de ser una nosa, un pro­blema, un esti­ra­bot que obliga el mes­tre a cas­ti­gar-nos a copiar cent mil vega­des: “España, paraíso indi­vi­si­ble, es una Uni­dad de Des­tino en lo Uni­ver­sal”. Els mes­tre­ti­tes que tenen la santa paciència de recor­dar-nos la lliçó estan segurs que, amb qua­tre cara­mels i amb una dot­zena d'afa­lacs, ens con­ver­ti­ran a la causa divina –empa­rada pel Con­cor­dat vigent entre España i la Santa Seu (sobre el qual cap dels qua­tre no va dir res de res)– de l'España en què ells sí que cre­uen.