Petroni

Després de veure el debat de can Cuní, ja només puc votar el Rufián. És veritat que està verd. Però les seves mancances encara es poden solucionar amb assessors i amb experiència, mentre que les mancances dels altres candidats necessitarien directament la intervenció de Déu, que va molt carregat de feina com es pot veure en els telenotícies. Alguns opinadors diuen que si és calmat, que si és altiu, que si no té gruix, que si ho fa tot per diners. Però l'element que explica la carrera fulgurant de Rufián és que, en la política catalana, no ha sobreviscut ningú amb una mica d'experiència disposat a explicar tan clarament que la porta de la gàbia és oberta i que el rei va despullat. Si Rufián va ser el candidat amb més mencions a Twitter del debat de can Cuní és perquè va ser de llarg el més profund i el més valent. Evidentment feia propaganda partidista, però no pretenia aparentar allò que no és. Va ser vergonyós veure com el Xavier Domènech i el Francesc Homs van deixar-lo sol quan Girauta va intentar lluir-se polemitzant sobre els fonaments franquistes de la Constitució. A Rufián li falta precisió, però la resta de candidats són salmons de piscifactoria, al costat seu, i jo sempre estaré a favor de la gent que defensa la llibertat amb dents i ungles i arriscant el millor que té. Va ser graciós que Fernández Díaz es passés al castellà per parlar del 3%. Posats a parlar d'oïdes, per què ningú no li va preguntar pels diners que, segons Javier de la Rosa, rebia de Jordi Pujol? O per què ningú no va recordar a Duran i Lleida que va prometre que dimitiria si el cas Pallerols tenia sentenciats? Si el ministre o la Chacón, o Girauta el justicier, pateixen per la corrupció, li ho podien haver preguntat. Excepte Rufián, tots els candidats eren com aquell savi articulista de La Vanguardia que ahir citava Petroni per intentar legitimar el líder d'Unió. Enmig d'un espectacle tan crepuscular, Rufián semblava el nostre Kunta Kinte o el poli dur de la sèrie The walking dead.