Seguirem

Us en recor­deu? Vam gua­nyar. Vam obte­nir els millors resul­tats de la història el pas­sat 27 de setem­bre. Sem­bla que faci cent anys d'aque­lla votació ino­bli­da­ble. Però no, aque­lla victòria difícil, llui­tada i tan desit­jada forma part del nos­tre patri­moni, és el nos­tre pre­sent i el futur més imme­diat, i no podem renun­ciar-hi. Ara bé, el soroll ha envaït els debats i ja és gai­rebé invi­a­ble dis­cer­nir entre la infor­mació i la con­fusió interes­sada. Ahir sem­blava que l'acord era impos­si­ble, avui vés a saber i demà ja ho veu­rem. Cada vegada que hi parem atenció, veiem algun polític mal­des­tre que fa retrets amb qui ha de sig­nar un pacte neces­sari i estratègic, des­gas­tant inne­cessària­ment la majo­ria d'un poble que vol un estat inde­pen­dent. Una majo­ria que, recor­dem-ho, va votar de forma inequívoca, que va crear una direcció, que el més lògic seria dur-ho a la pràctica de forma honesta i clara. Allar­gant la mà i amb tot el con­ven­ci­ment pos­si­ble. Això seria el més cohe­rent; tan­ma­teix, ja sabem que les coses no són sen­zi­lles, que tot neces­sita el seu temps i que la hipòtesi que tot surti mala­ment no deixa de ser una pos­si­bi­li­tat. Ho sabem, però no ens resig­na­rem… Mai ho hem fet i tam­poc ho farem ara.

Us en recor­deu? Vam gua­nyar, després de mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, després de sig­nar mil mani­fes­tos, després de tot i més, perquè ho hem fet tot i ho segui­rem fent fins que faci falta fer-ho. No ens can­sa­rem, que no patei­xin. Con­tra el pes­si­misme crònic, con­tra el no hi haurà acord, con­tra l'estem con­dem­nats a la der­rota, con­ti­nuen dem­peus les espe­ran­ces de cen­te­nars de milers de per­so­nes, no en tin­gueu cap dubte, seguim i segui­rem. I segui­rem amb entu­si­asme cada dia, alli­be­rats ja de pors i de renúncies. Amb tota la con­vicció del món que volem fer i farem el camí que ens manca. I el farem, mal­grat tot, amb un som­riure d'ore­lla a ore­lla. Amb l'ale­gria dels que esti­men el futur.

Per ara, seguim espe­rant que els lide­rat­ges que hem esco­llit ens por­tin allà on hem votat. Ara bé, si aquests líders no tro­ben la manera d'exe­cu­tar els anhels i el man­dat popu­lar, doncs en tro­ba­rem d'altres que, pro­ba­ble­ment, tin­dran més encert. No és cap trauma, tot al con­trari. Quan es tanca una porta, se n'obre una altra i si tenim uns teòrics líders que no saben lide­rar aquest procés, senyal que no eren els ade­quats. Els can­vi­a­rem. I si ens des­fan les espe­ran­ces, gràcies per tot i hi tor­na­rem, amb les feri­des ober­tes, però hi tor­na­rem cada dia, amb ener­gies reno­va­des, amb més força, perquè, de ben segur, el man­dat popu­lar no anava de per­so­nes, ni de líders messiànics, ni tam­poc anava con­tra ningú. Siguem clars: els que vam votar, en gene­ral, volíem gua­nyar i, entre tots, vam gua­nyar. I per això, com que la lògica nor­mal­ment s'imposa hi haurà l'acord que ens fa falta, tro­ba­rem el camí i encer­ta­rem a fer els pas­sos que hem dema­nat que es facin.

Com sem­pre, seguim i segui­rem sent opti­mis­tes, perquè sense opti­misme no hauríem tin­gut l'ener­gia per arri­bar fins aquí ni tindríem prou ener­gia per cloure aquest procés. D'aquí uns anys, quan ens ho mirem amb pers­pec­tiva, ni ens en recor­da­rem, d'aquests obs­ta­cles. Enda­vant, seguim i siguem la ploma que signa els acords, l'agu­lla que fa tei­xir com­pli­ci­tats, l'abraçada càlida que fa falta per com­moure els més incrèduls. Us en recor­deu? Fa uns anys aquest camí era una uto­pia, ara és un pro­jecte via­ble i aviat serà una pàgina de la història.