Opinió

Desclot

Raimon 75.0

Raimon celebra aquest any que n'ha fet setanta-cinc. Els números en Raimon són sempre confusos. Ell mateix no sap exactament quan va compondre Al vent. “Potser feia primer de carrera o, calla, ja havia fet segon.” Tal vegada era el 1959 o ja havia arribat el 1960. Tant se val. Els certificats de naixement sembla que no menteixen, encara que ho facin alguns secretaris i capellans. I són més resolutius que la memòria. Als 75 anys Raimon té la veu tan potent com llavors, i més cultivada. Als 75 anys Raimon manté el seu crit, les cançons d'allò que encara podem considerar de “protesta” –quan es podrà deixar de “protestar”?–, les balades sentimentals, les lletres iròniques i les versions perlades d'Ausiàs Marc, Joan Timoneda o Anselm Turmeda. També la robusta concepció de l'univers espriuà. Als 75 anys Raimon fa i desfà, teixeix i desteixeix, un món propi, indefugible per entendre la vida i el país des d'on la interpretem. Als 75 anys Raimon acarona algunes certeses i enrama dubtes. Fa poques setmanes finalment la Generalitat Valenciana i l'Ajuntament de Xàtiva es van retre a l'evidència d'haver-lo de festejar. Quan algú és profeta a casa seva ja es pot deixar anar. Carregat finalment d'oripells, Raimon celebra aniversari amb alguns concerts i amb la mirada blava i trapella que mai ha perdut. Aquest país, i aquesta llengua, i aquesta música, i aquesta literatura, i aquest art, que ara es volen finalment plens, han de saber que són ben poca cosa sense Raimon. És tendra la sentència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.