Presidents

Aquesta setmana ha començat el desmantellament de dues peces grosses d'un experiment que han denominat “el socialisme del segle XXI”. Un fet objectiu, entre molts d'altres, és que els inventors d'aquest socialisme, quan la voluntat democràtica els és desfavorable, tenen un mal perdre. Segurament que l'encegament del poder absolut de què han gaudit durant més d'una dècada els ha provocat una síndrome de propietat del país, que ara no volen o els costa de cedir. L'expresidenta de l'Argentina Cristina Fernández, seguint el seu comportament histriònic i revengista, no ha assumit gens bé que el vencedor de les eleccions fos el cap de l'oposició Mauricio Macri, un polític liberal i que proposa polítiques antagòniques a les que fins ara han portat aquesta gran nació a la ruïna. De fet, així que les dades econòmiques van ser negatives per al peronisme, Fernández va deixar de publicar-les, i avui ningú no pot dir amb dades oficials l'estat econòmic real, tot i que hi ha institucions no oficials que en donen xifres i aquestes són extremadament negatives. El nou president té una feina ingent, perquè el peronisme és un moviment incrustat en tots els òrgans del poder i li serà molt difícil destruir tot aquest entramat d'interessos i de corrupció. Uns altres elements a tenir en compte serà el dels piqueteros, que amb les seves vagues salvatges poden aturar el país i deteriorar-lo encara més.

Una altra caiguda espectacular ha estat el bolivarianisme veneçolà. És un fet que té una especial importància per dues raons: la primera perquè, en aquest cas, no eren presidencials sinó parlamentaries i, per tant, ara Veneçuela es troba amb un president que té un escassíssim suport parlamentari, i un Parlament que en té una gran majoria. I com a segona raó, és que Veneçuela liderava aquest “socialisme del segle XXI” que s'ha escampat per l'Amèrica Llatina. Tot i que en un principi el president Nicolás Maduro va acceptar l'aclaparadora derrota, moviments posteriors fan preveure que la convivència també serà molt difícil i el comportament de l'exèrcit serà decisiu. No endebades hem de recordar que el fundador del chavisme, Hugo Chávez, va ser un militar colpista. Des del Parlament poden sortir dues lleis que marcaran qui ostenta el poder real: la d'amnistia als presos polítics i la prohibició de regalar petroli als països amics, especialment Cuba. Com a reacció, Maduro va instar el seu partit a un congrés, en què va tenir una intervenció culpant l'oligarquia econòmica del desproveïment de què és objecte el país i reforçant les polítiques que l'han portat al desastre, la qual cosa demostra que no hi ha cap autocrítica.

I dijous passat, a 8TV, Josep Cuní entrevistava el president en funcions, Artur Mas. Va ser una entrevista dura perquè el periodista defensava els postulats ideològics del Grup Godó, però el president s'encoratja davant un interlocutor incisiu. Així doncs, no sé si els propòsits godonians es van assolir, però molts espectadors hi vam veure un president ferm, convençut, que té clares les línies vermelles que mai traspassarà, ni que sigui al preu d'una investidura.

La contundència de Cuní va permetre que Mas expliqués i aclarís moltes de les interpretacions que s'han fet de la famosa declaració i em sembla que va tranquil·litzar molta gent, i potser neguitejar aquells que es pensaven que amb deu escons podrien fer una revolució anticapitalista. Dijous va quedar clar que el president sí que és important, i ho és per a tothom, potser llevat de la CUP, però és una garantia que aquí les coses es faran bé i amb seny, sense demagògies ni populismes, que ja hem vist com acaben tots. I quant als grups de pressió organitzats en ponts aeris i altres entitats, Mas els va desarmar proclamant-se novament, i sense embuts, business friendly i detallant les dades econòmiques molt positives de l'informe del mateix Foment del Treball.