Iglesias i el referèndum

Diumenge que ve anirem a votar després d'una campanya electoral insípida que no ha aconseguit fer-nos vibrar ni transmetre'ns la sensació que estem davant d'uns comicis transcendents per a Catalunya. Fa la sensació que el 20-D es dirimeix la pervivència –o no– del bipartidisme espanyol més que no pas la pervivència –o no– del procés independentista. I, malgrat que aquesta sensació està força estesa, la nit electoral ens demostrarà que el 20-D anava molt més de Catalunya del que ha semblat en campanya, perquè una vegada més les afilades calculadores constitucionalistes faran números per anunciar, per enèsima vegada, que el procés ha mort. És cert que ja no ens importa el que diguin els editorials dels diaris de Madrid l'endemà, però sí que ens ha d'importar molt els resultats de les urnes perquè si a Catalunya guanya un partit que no sigui independentista desdibuixarem el missatge que enviem al món sobre la voluntat dels
catalans de tenir un estat propi.

D'entre els candidats espanyols qui més ha parlat de Catalunya en campanya ha estat Pablo Iglesias, amb la proposta de fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. Feia tants anys que esperàvem una veu a l'altra banda que ens deixés votar que alguns sobiranistes s'hi han llançat en planxa, adherint-s'hi amb més emocionalitat que racionalitat. Com que és evident que Podemos no tindrà la majoria absoluta, ens hem de preguntar: amb quins partits podrà fer majoria Podemos per fer aquest referèndum si el rebutgen PP, PSOE i C's? Fins a 16 vegades el Congrés espanyol ha tombat la petició dels catalans de poder votar.

Aquells independentistes de bona fe que esperen el referèndum legal han de tenir clar que el referèndum no ens el donarà Espanya sinó Europa. I Europa només ens el donarà si l'independentisme és fort a les urnes, si guanya, tossudament, elecció rere elecció. Incloent-hi,
és clar –i sobretot–, el 20-D.