Intolerància
Amb el triomf electoral de l'extrema dreta a França i la proposta d'un candidat a la presidència dels EUA de no permetre l'entrada de musulmans al seu país, s'albiren forts i inclements vents d'intolerància. El que ahir eren els jueus, avui poden ser els àrabs. O les dues ètnies alhora, tant se val. El fenomen el trobo molt inquietant i ningú pot assegurar que no es repetirà a l'Europa d'avui. Em refereixo, és clar, a un fenomen pel qual mai no he trobat explicació plausible: l'ascens de Hitler al poder per votació popular en un règim democràtic.
Les conegudes raons econòmiques (hiperinflació incontrolable i crac del 29, de letal incidència en una economia poderosa i interrelacionada com l'alemanya), les raons polítiques (temor a un proletariat urbà revolucionari, que es judicava d'aparició segura a la industriosa Alemanya segons els manuals marxistes), les raons de psicologia col·lectiva (revenja per l'ignominiós tractat de Versalles, que ja Keynes va vaticinar com a fatal per a la futura estabilitat europea) ¿expliquen per què a l'avançada i culta Alemanya arrelà amb força hegemònica el nacionalsocialisme? A la pàtria de Kant, Fichte, Hegel, Nietzsche, Wagner, Heidegger, etc. sembla incomprensible... llevat que la resposta, almenys parcial, es trobés en ells mateixos. Però ments tan brillants, algunes ubicades en el cim més alt de l'esperit humà, haurien caigut en prejudicis que només semblen tributaris de la condició humana més vulgar? I, tanmateix, així fou.
Cal recordar, amb Marx, que les idees de la classe dominant són també les idees dominants en cada època, a les quals se sotmet fàcilment la classe mitjana, autèntic nervi del nacionalsocialisme, com brillantment palesà ja el 1933 Wilhelm Reich en la seva “psicologia de masses del feixisme”.
Kant, malgrat seure en un dels trons més encimbellats de l'Olimp dels filòsofs, va escriure que “els jueus deuen la seva no immerescuda reputació d'estafadors al seu esperit d'usura”, que formen una “nació de tramposos” i que s'esdevenen inútils “els projectes de fer-la moral”.
Fichte va afegir-hi: “No veig cap manera d'atorgar drets cívics als jueus, a menys que els talléssim a tots el cap per canviar-lo per un altre en què no hi hagués ni una sola idea jueva.” Hegel arriba a excloure'ls de la racionalitat, atès que “els jueus varen continuar sobrevivint molt després que la seva raison d'être hagués desaparegut”. Per a Schopenhauer, el jueu “viu parasitàriament en altres nacions, ja que són i segueixen sent una raça forana, oriental”. Wagner també els qualificava “d'explotadors i paràsits”, i veia “a la meva Alemanya morir... per aquesta massa judeoalemanya”, al·ludint sempre a “la maleïda escòria jueva”.
Paul de Legarde, el virulent teòric de l'antisemitisme; Heidegger, el nazi entusiasta; Carl Schmitt, el gran jurista hitlerià; Rosenberg, l'autor d'El mite del segle XX, l'obra més influent a l'univers nazi després del Mein Kampf, del mateix Hitler, i tants d'altres cervells rutilants varen tenir fàcil arribar a la cimera de l'antisemitisme enfilats a les espatlles dels esmentats gegants que els precediren.
Trista dissociació entre intel·ligència i moral. Ja ho deia Walter Benjamin: “No hi ha cap document sobre la civilització que no ho sigui alhora sobre la barbàrie.”
