Opinió

‘La paraula' de Carner

Sembla mentida que en un país en què la cultura pateix, en tants d'aspectes, de raquitisme, puguin veure la llum edicions crítiques magnífiques

Hi ha un breu poema de Car­ner –“Fred mati­nal”: en el volum Poe­sia, forma part de la secció “Llu­nari”– que diu i sona així: “Morta, la punta dels meus dits. El fred / en ses fines agu­lles m'invo­lu­cra. / Veig –en fre­gant els vidres–, a l'hor­tet, / cols de cartó que la gelada ensu­cra.” Tot, en aquest quar­tet genial, res­pira fred –i pro­voca en el lec­tor, ben al con­trari, una agra­da­ble sen­sació de benes­tar (o de benésser, que diria el nos­tre príncep): cap­ci­rons embal­bits, fred pun­xent, vidres que cal desen­te­lar, cols ertes i blan­ques... Hi ha, també, un d'aquells dimi­nu­tius tan carac­terístics de l'autor (hor­tet). I, per damunt de tot, dues peti­tes mera­ve­lles ben dife­rents: d'una banda, la imatge magis­tral del dar­rer vers, en què la visió poc atrac­tiva d'unes cols encar­to­na­des pel gel –Coro­mi­nes defen­sa­ria que aquí ha de ser glaç–, en la intempèrie hor­to­lana, se'ns torna, tot d'una, aco­lli­do­ra­ment íntima per mor del verb ensu­crar, que ens remet a sen­sa­ci­ons càlides, caso­la­nes. I, de l'altra, l'ús del verb invo­lu­crar en el segon vers, que ens deixa admi­ra­ble­ment des­con­cer­tats, perquè no ens l'esperàvem. ¿Com es podia expres­sar, tot això, d'una manera més eficaç i alhora més bella? Sem­bla que, només de lle­gir-ho, una esgar­ri­fança ens recorri l'espi­nada, com quan fem via, des­calços, per un terra glaçat o sor­tim al car­rer en el matí més cru de l'hivern sense una bufanda que ens pro­te­geixi el coll. I, tan­ma­teix, és una gelor que ens abriga.

Car­ner sem­pre reco­mença i no s'acaba mai. La seva poe­sia és una mun­ta­nya gai­rebé ina­bas­ta­ble, perquè es tracta del més alt poeta que han donat mai les nos­tres lle­tres. Tenim, però, la immensa sort que el doc­tor Jaume Coll hi dedica, des fa dècades, ingents i valu­o­sos esforços (tota la seva vida, de fet). Era el 1992 quan publicà l'edició crítica de Poe­sia, el lli­bre de lli­bres que el gran líric va lle­gar a la poste­ri­tat, després de sot­me­tre tota la seva obra a una revisió molt rigo­rosa, per no dir a una com­pleta refosa. I ara Coll acaba de treure, un any després del cen­te­nari de la publi­cació de La paraula en el vent (el títol car­nerià que, jun­ta­ment amb Auques i ven­talls, inau­gura la moder­ni­tat poètica cata­lana, amb permís de Ver­da­guer, Alco­ver i Mara­gall), l'edició crítica d'aquest cèlebre cançoner que deu tant, en el títol i en l'ambició, a Petrarca. (He escrit edició crítica, però el més cor­recte hau­ria sigut escriure “una doble edició crítica, genètica i evo­lu­tiva, sinòptica i este­re­oscòpica”.) Exqui­si­da­ment publi­cada per Edi­ci­ons de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, l'obra es pre­senta en un estoig, dins el qual hi ha tres volums (tots ells inton­sos): el de l'edició esmen­tada, l'edició facsímil d'un exem­plar de La paraula en el vent amb cor­rec­ci­ons i dita­des de tinta que el poeta va fer ser­vir en el mateix taller de com­po­sició i, final­ment, un ter­cer volum i corol·lari, Paraula en prosa, amb tot de docu­ments “que es rela­ci­o­nen amb el lli­bre o amb aspec­tes que el lli­bre sug­ge­reix”. Tot ple­gat fa caure d'esquena de l'admi­ració! Sem­bla men­tida que en un país en què la cul­tura pateix, en tants d'aspec­tes, de raqui­tisme, puguin veure la llum edi­ci­ons crítiques magnífiques com aquesta! Con­gra­tu­lem-nos-en i fem-ne un ús generós!

Coll ha anat tan a fons en la seva obra que no deu que­dar, en aquesta Paraula, res per reve­lar, ja sigui en els estímuls ori­gi­na­ris per escriure una història planyívola d'amor (una història no romàntica, ins­pi­rada per una noia con­creta, i en la relació no reei­xida entre ella i el poeta), ja sigui en les diver­ses fases del text i el fas­ci­nant des­ple­ga­ment diacrònic que repre­senta sem­pre qual­se­vol poema del bar­ce­loní. “Car­ner amb La paraula situa el català poètic a un nivell esplen­dorós abans de les tres guer­res del segle. I a Poe­sia, després de les tres guer­res, i en un exili dolorós, situa la llen­gua poètica de la seva parla natal en el nivell més alt que mai hagi asso­lit.” A Jaume Coll, entre mol­tes altres coses, li hem d'agrair que hagi fixat la “mera­ve­llosa lliçó de poe­sia” que és l'obra lírica de Car­ner i, ara mateix, en con­cret, la de La paraula en el vent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.