‘La paraula' de Carner
Hi ha un breu poema de Carner –“Fred matinal”: en el volum Poesia, forma part de la secció “Llunari”– que diu i sona així: “Morta, la punta dels meus dits. El fred / en ses fines agulles m'involucra. / Veig –en fregant els vidres–, a l'hortet, / cols de cartó que la gelada ensucra.” Tot, en aquest quartet genial, respira fred –i provoca en el lector, ben al contrari, una agradable sensació de benestar (o de benésser, que diria el nostre príncep): capcirons embalbits, fred punxent, vidres que cal desentelar, cols ertes i blanques... Hi ha, també, un d'aquells diminutius tan característics de l'autor (hortet). I, per damunt de tot, dues petites meravelles ben diferents: d'una banda, la imatge magistral del darrer vers, en què la visió poc atractiva d'unes cols encartonades pel gel –Coromines defensaria que aquí ha de ser glaç–, en la intempèrie hortolana, se'ns torna, tot d'una, acollidorament íntima per mor del verb ensucrar, que ens remet a sensacions càlides, casolanes. I, de l'altra, l'ús del verb involucrar en el segon vers, que ens deixa admirablement desconcertats, perquè no ens l'esperàvem. ¿Com es podia expressar, tot això, d'una manera més eficaç i alhora més bella? Sembla que, només de llegir-ho, una esgarrifança ens recorri l'espinada, com quan fem via, descalços, per un terra glaçat o sortim al carrer en el matí més cru de l'hivern sense una bufanda que ens protegeixi el coll. I, tanmateix, és una gelor que ens abriga.
Carner sempre recomença i no s'acaba mai. La seva poesia és una muntanya gairebé inabastable, perquè es tracta del més alt poeta que han donat mai les nostres lletres. Tenim, però, la immensa sort que el doctor Jaume Coll hi dedica, des fa dècades, ingents i valuosos esforços (tota la seva vida, de fet). Era el 1992 quan publicà l'edició crítica de Poesia, el llibre de llibres que el gran líric va llegar a la posteritat, després de sotmetre tota la seva obra a una revisió molt rigorosa, per no dir a una completa refosa. I ara Coll acaba de treure, un any després del centenari de la publicació de La paraula en el vent (el títol carnerià que, juntament amb Auques i ventalls, inaugura la modernitat poètica catalana, amb permís de Verdaguer, Alcover i Maragall), l'edició crítica d'aquest cèlebre cançoner que deu tant, en el títol i en l'ambició, a Petrarca. (He escrit edició crítica, però el més correcte hauria sigut escriure “una doble edició crítica, genètica i evolutiva, sinòptica i estereoscòpica”.) Exquisidament publicada per Edicions de la Universitat de Barcelona, l'obra es presenta en un estoig, dins el qual hi ha tres volums (tots ells intonsos): el de l'edició esmentada, l'edició facsímil d'un exemplar de La paraula en el vent amb correccions i ditades de tinta que el poeta va fer servir en el mateix taller de composició i, finalment, un tercer volum i corol·lari, Paraula en prosa, amb tot de documents “que es relacionen amb el llibre o amb aspectes que el llibre suggereix”. Tot plegat fa caure d'esquena de l'admiració! Sembla mentida que en un país en què la cultura pateix, en tants d'aspectes, de raquitisme, puguin veure la llum edicions crítiques magnífiques com aquesta! Congratulem-nos-en i fem-ne un ús generós!
Coll ha anat tan a fons en la seva obra que no deu quedar, en aquesta Paraula, res per revelar, ja sigui en els estímuls originaris per escriure una història planyívola d'amor (una història no romàntica, inspirada per una noia concreta, i en la relació no reeixida entre ella i el poeta), ja sigui en les diverses fases del text i el fascinant desplegament diacrònic que representa sempre qualsevol poema del barceloní. “Carner amb La paraula situa el català poètic a un nivell esplendorós abans de les tres guerres del segle. I a Poesia, després de les tres guerres, i en un exili dolorós, situa la llengua poètica de la seva parla natal en el nivell més alt que mai hagi assolit.” A Jaume Coll, entre moltes altres coses, li hem d'agrair que hagi fixat la “meravellosa lliçó de poesia” que és l'obra lírica de Carner i, ara mateix, en concret, la de La paraula en el vent.
