Opinió

Cultura com a antídot contra la barbàrie

Els experts en terrorisme no només intenten entendre el fenomen, sinó desactivar l'atractiu de l'horror, reduir el cabdal d'activistes, limitar les víctimes d'actes violents indiscriminats

La cul­tura ens prevé con­tra la barbàrie? Sí, cer­ta­ment, però no és sufi­ci­ent. Cul­tura sense empa­tia, amb escassa sen­si­bi­li­tat i pri­vada de bon­dat, no és automàtica­ment un obs­ta­cle per a la violència. Pot haver-hi un assassí que es delecta amb òpera i un cri­mi­nal gran conei­xe­dor de la filo­so­fia ale­ma­nya. Calen refle­xi­ons inci­si­ves de com la cul­tura reïx a ser balsàmica, agra­da­ble, fonda, i pot crear ponts. En temps de tensió inter­cul­tu­ral i inter­re­li­gi­osa, però també de tiban­tor sim­ple­ment humana, s'imposa una reflexió sobre el paper de la cul­tura per pre­ve­nir i era­di­car la violència. Als ter­ro­ris­tes, no se'ls ha de rega­lar lli­bres, sinó fer-los entrar en raó. A Girona el Par­la­ment Català de les Reli­gi­ons va dedi­car una sessió a deba­tre-ho. El poeta Car­les Duarte va expo­sar que no nai­xem en el no-res: “Ens incor­po­rem a una cons­trucció humana fruit de segles de civi­lit­zació, que resulta indis­pen­sa­ble conèixer, res­pec­tar i valo­rar per com­pren­dre d'on venim, el que som i per no rein­ci­dir en l'espi­ral tenaç de la barbàrie.” Per Duarte, la supèrbia és un dels set pecats capi­tals i és “un dels més des­truc­tius, perquè ens impe­deix d'acos­tar-nos a la rea­li­tat d'una manera raci­o­nal i equi­li­brada, i la con­fluència de la ignorància i la supèrbia és a l'ori­gen d'algu­nes de les tragèdies més grans que han afli­git la huma­ni­tat”, com per exem­ple el nazisme. “L'ésser humà s'ha com­por­tat amb arrogància i pre­tensió d'impu­ni­tat i han estat des­as­tro­ses les con­seqüències que n'han resul­tat per a la natu­ra­lesa i per a l'espe­rit humà”, va cloure. Avui, la supèrbia econòmica, mili­tar, colo­nial, mas­clista... bar­re­jada amb con­sig­nes igno­rants con­ti­nua en l'ordre del dia. Els líders –polítics, reli­gi­o­sos, econòmics– han de ser cul­tes, no com a eru­dició per vana­glo­riar-se d'un saber, sinó per tenir més cin­tura i capa­ci­tat empàtica i bas­tir ponts. Ens calen fòrums en què es pos­si­bi­li­tin espais de sístole i diàstole dialògica, en què par­lem, com­par­tim, escol­tem, repli­quem i apre­nem. I estem en silenci, perquè les parau­les s'han de meta­bo­lit­zar, mas­te­gar i rumiar, com les vaques.

Per for­mar-nos un cri­teri sobre cul­tura, violència i ter­ro­risme, cal atu­rar-se i escol­tar qui en sap, com l'his­to­ri­a­dor San­ti­ago Martínez, de la Uni­ver­si­tat de Navarra, que excusa els his­to­ri­a­dors dient que no són pro­fe­tes i no poden vati­ci­nar si el ter­ro­risme aca­barà o es trans­for­marà, però tenen memòria, i cons­ta­ten com “la guerra sense pie­tat ha acom­pa­nyat la huma­ni­tat des de sem­pre”. I com a ins­tru­ment polític con­tem­po­rani, el ter­ro­risme apa­reix ja amb la Revo­lució Fran­cesa, després l'anar­quisme l'acull, els tota­li­ta­ris­mes nazis i el comu­nisme l'expor­ten a altres con­ti­nents, i anar fent. Martínez observa com el giha­disme s'uneix a les cade­nes vio­len­tes de pro­fi­laxi social, de “depu­ració d'ele­ments inde­sit­ja­bles”. I es mos­tra taxa­tiu: el ter­ro­risme per­du­rarà men­tre hi hagi raons o sen­ti­ments de mobi­lit­zar per­so­nes mani­pu­la­bles. Estem assis­tint al seu des­vet­lla­ment, i no al seu ocàs. I el blanc són els ciu­ta­dans, i no elits polítiques, econòmiques o mili­tars. Ter­ror glo­bal i ter­ror sense selecció, per tant.

Els experts en ter­ro­risme no només inten­ten enten­dre el feno­men, sinó desac­ti­var l'atrac­tiu de l'hor­ror, reduir el cab­dal d'acti­vis­tes, limi­tar les vícti­mes d'actes vio­lents indis­cri­mi­nats i, sobre­tot, resol­dre les cau­ses que pro­vo­quen les acci­ons ter­ro­ris­tes. La pre­missa del ter­ro­rista és pre­sen­tar-se com a acti­vista d'una defensa justa i pre­cep­tiva. La solució al ter­ro­risme giha­dista no vindrà amb dosis de cul­tura sinó amb una res­posta unànime mun­dial que pro­clami que matar en nom de Déu és blas­fem i irres­pectuós, inútil i cri­mi­nal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia