Caganers

Dei­xant de banda la cor­rupció i altres bai­xe­ses, tenim un país amb una relació tan íntima amb la merda, que el desem­bre del 2011 The New York Times va reta­llar el repor­tatge A Cata­lan Christ­mas, dedi­cat al Nadal a Cata­lu­nya perquè el va tro­bar massa cacafònic. I van dei­xar el tema del Tió; el NYT va rema­tar la seva cagada al final, quan va escriure que els cata­lans es fan els regals pels Reis; també, però no pas tots.

Els del famós diari en van tenir ben bé prou amb el tema del caga­ner. Sol fer gràcia tota la indústria que es deriva d'aquesta icona del pes­se­bre; una empresa en viu tot l'any, ja que ha esde­vin­gut un bon objecte de record. Avui hi ha caga­ners a tot arreu. Mol­tes cases fan expo­si­ci­ons de caga­ners; no pas del clàssic amb la bar­re­tina o amb bar­ret, sinó d'aquells amb la figura de per­so­nat­ges històrics, de ficció o pro­ta­go­nis­tes de l'actu­a­li­tat.

Suposo que tot­hom recorda que abans era una figura dis­creta. El Caga­ner del pes­se­bre era el nos­tre Wally. Ara a molts pes­se­bres és més fàcil tro­bar-hi mitja dot­zena de caga­ners que el nen Jesús.

No sabria dir si l'esca­to­lo­gia forma part del nos­tre fet dife­ren­cial. Caguem per blas­fe­mar i per quei­xar-nos. I, fins i tot, ho dis­si­mu­lem en el renec: meca­sum, casum… Tenim molts sinònims i for­mes per defi­nir les depo­si­ci­ons. Fines i mèdiques: excre­ment, femta, detri­tus. Infan­tils i sono­res: caca. Literàries: tifa, tova. Rurals: fla­o­nes, cagaió (cagalló). Vul­gars: cagarro, caga­rada. I també podríem par­lar dels volàtils aromàtics, més o menys pudents: ven­to­si­tat, flat, pet o vei­xina.

Som en el període mes esca­tològic de l'any. I deu ser per això que m'hi fixo més. Aquesta set­mana mateix, a banda dels apa­ra­dors amb caga­ners, he tre­pit­jat merda i he vist cagar en directe
en una plaça pública i cèntrica de Girona.

Un gos gros ros pas­se­java amb dues per­so­nes, suposo els seus amos, va fer la posició aju­pida i
va dipo­si­tar les res­tes de la seva bona ali­men­tació. Els pre­sump­tes amos van apar­tar-se dis­si­mu­la­da­ment i es van asseure a la taula del cos­tat de la meva. Vaig pen­sar que s'asse­ien per treure la bos­seta de plàstic que hau­rien de dur sem­pre tots els que tenen gos.
Però no.

Ales­ho­res em vaig enco­ma­nar a Déu i a la mare que li can­vi­ava els bol­quers i els vaig fer notar que no havien reco­llit la tifa­rada. Pri­mer em van dir que no era
seva. La meva edu­cada insistència, que fins i tot a mi em va sor­pren­dre, els va fer reac­ci­o­nar
sense violència. Fins i tot, un es
va rubo­rit­zar. Van entrar en un
bar a bus­car paper de vàter i les van nete­jar.

Dos dies després, vaig des­co­brir i foto­gra­fiar tres caga­ra­des en una altra plaça del Barri Vell de Girona, just al cos­tat de les tau­les de la ter­rassa d'una cafe­te­ria. Els pro­pi­e­ta­ris dels gos­sos ja havien des­a­pa­re­gut. Les depo­si­ci­ons també de gossàs ben ali­men­tat; no sabria dir si de pinso, d'arròs bullit amb caps i potes de pollas­tre, o de res­tes de men­jar variat. No duia cap bossa, però quan vaig sor­tir per com­pro­var si encara hi eren, ja havien estat reti­ra­des. De vega­des hi ha amos que van cor­rent a bus­car una bossa a casa o en un dels dis­pen­sa­dors que hi ha per la ciu­tat. En puc donar fe.

Les orde­nan­ces de civisme obli­guen a reco­llir els excre­ments dipo­si­tats als llocs públics con­cor­re­guts; hi ha san­ci­ons i, sigui dit de pas­sada, els amos tri­bu­ten unes taxes gene­ro­ses, que deuen ser­vir per cobrir les des­pe­ses gene­ra­des pels ano­me­nats gos­sos de dues potes. Crec que seria bo com­bi­nar-ho amb cam­pa­nyes de civisme per afa­vo­rir con­vivència.

La doc­tora en lingüística apli­cada Anna Joan Casa­de­mont, tot i ser de Figue­res, on són més civi­lit­zats perquè han de con­viure amb una cli­en­tela d'edu­cació repu­bli­cana fran­cesa, troba que a la capi­tal de l'Empordà encara no ho són prou. Ella ha vis­cut a dos països cívica­ment exem­plars: el Canadà i el Japó. Ella res­salta l'edu­cació exqui­sida, el civisme escru­polós i el com­por­ta­ment
exem­plar gene­ral dels japo­ne­sos.

Ara viu a l'Illa d'Orle­ans, a ciu­tat de Que­bec, on hi ha un civisme bru­tal. Allà no pensa mai en caques, com aquí. Només en troba a la pri­ma­vera, d'ama­ga­des a la neu. Ales­ho­res, orga­nit­zen un cap de set­mana de volun­ta­ris per bar­ris per nete­jar la brossa acu­mu­lada entre la neu, siguin depo­si­ci­ons, bos­ses de plàstic o llau­nes. Josep Maria Joan i Rosa, el seu pare, va que­dar impres­si­o­nat del gos del seu con­so­gre, perquè anava sem­pre des­lli­gat i obeïa. A l'Illa d'Orle­ans només van lli­gats els petits i perquè no els atro­pe­llin. Un cop han estat ben ensi­nis­trats van sense lli­gar i, mal­grat que no hi ha gai­res cases amb tan­ques, no sur­ten mai del seu ter­ri­tori.

El meu pare, en canvi, m'havia fet crits perquè reco­llia caques d'altres gos­sos. Ara s'hi ha aca­bat acos­tu­mant; tam­poc no vull saber si ho aprova.

Tre­pit­jar merda, ja és mala sort, però la part posi­tiva és pen­sar que anun­cia bons augu­ris.