CdC

En totes les societats sempre hi ha trets distintius que marquen una època. En la societat catalana, també. Són referents que gaudeixen de l'acceptació d'una part significativa de la gent i que s'instal·len en l'imaginari col·lectiu del país. Quan se'n parla, tothom sap de què es parla. I de la mateixa manera que aquests trets distintius neixen i creixen, arriba un moment en què entren en crisi i tendeixen a desaparèixer discretament o agònicament; fins i tot, poden caure en un descrèdit sobtat que en forci la negació i l'oblit.

Aleshores, quan la vella i antiga glòria ha esdevingut matèria en declivi o ruïnosa, sempre hi ha la possibilitat de regenerar-la mitjançant la troballa de personatges nous o reciclats i de formes modernes o postmodernes que s'adaptin millor a les preferències o estils de vida de les generacions contemporànies o emergents. I aquesta possibilitat d'esmenar la plana o de corregir-se sovint té a veure amb l'aposta per la connexió amb la gent corrent, per la transparència i per la regeneració.

A mi em sembla que un esquema com el que s'explica ha tingut lloc en el cas del pessebrisme. En la societat catalana hi va haver un temps en què el pessebre a les cases va marcar època i era un tret distintiu. L'il·lustre escriptor Josep Maria de Sagarra, barreja de senyor rural i senyor de Barcelona, ho va deixar escrit: “Ho posarem a migdia / dins el nostre menjador, / i abans de seure a la taula / ens ho mirarem tots dos; / que una mica de muntanya / ens faci el menjar més dolç.” El pessebre era un referent i també es concretava en els diorames del monestir de Santa Maria de Solius o en els de l'església de Betlem. I del recolliment domèstic o templer, els pessebres van intentar fer el salt als escenaris naturals, però els pessebres vivents no van assolir mai l'èxit dels espectacles dels Pastorets: s'havia iniciat la crisi.

Per evitar resignar-se a una activitat testimonial pròpia i exclusiva dels grups locals de catequesi, els pessebres vivents han reciclat la figura del caganer i han apostat per CdC (Càsting de Culs).