Seguretat, llibertat, intimitat

Fa setanta anys, el filòsof Karl Popper, Premi Internacional de Catalunya, va publicar la seva coneguda obra de filosofia política, La societat oberta i els seus enemics. Havia conclòs la Segona Guerra Mundial, s'havia vençut la lluita contra el feixisme i l'enemic exogen de la societat oberta havia estat vençut.

La societat oberta no és un regal. És la resultant d'una conquesta. Les llibertats d'expressió, de pensament, de creences i de moviment no són una casualitat; són el fruit de múltiples lluites. Com feia veure Karl Popper, la societat oberta té enemics i enfront d'aquests enemics cal saber trobar els mecanismes de defensa oportuns, mecanismes que no poden invalidar els valors i principis que inspiren la lògica d'aquestes societats. El dret a la igualtat, a la integritat física i moral, a la vida, a les llibertats, a la salut, al treball i a la seguretat, són drets inalienables que cal defensar amb les dents i protegir dels enemics.

De nou, la societat oberta està greument amenaçada. L'enemic és exogen, però també endogen. Es passeja pels nostres carrers, places, estacions i bulevards i està disposat a morir i matar per la seva utopia, més ben dit, a morir matant. Té capital, està dotat d'armes i està disposat a tot sacrifici i renúncia, fins i tot, a la pròpia vida, per fer realitat la seva utopia. Aquesta amenaça no és nova. És una expressió més del món de la por que es va iniciar el dia 11 de setembre del 2001. Constatem pertot arreu una por líquida que es filtra per totes les esferes de la vida pública i privada. Aquesta por és el gran perill.

La situació que estem patint ens planteja greus dicotomies de drets. Exigim el dret a la llibertat, però també el dret a la seguretat. Pensàvem que la llibertat era gratuïta i ens adonem que té un cost molt alt. Ens hem acostumat a pensar que tot el que posseïm és low cost i, no obstant això, ens adonem que defensar-ho, preservar-ho i poder-ho donar a les generacions futures com un llegat valuós costarà sang, suor i llàgrimes. De fet, les llibertats i els drets que ara gaudim són la resultant de les lluites del passat, de l'esforçat treball de les generacions que ens han precedit en el temps. Ells van sembrar; nosaltres hem recollit. La pregunta és òbvia: ¿què sembrarem nosaltres perquè les generacions futures puguin recollir quelcom valuós?

La por fa que renunciem a la llibertat per garantir un altre dret inalienable que és la seguretat. La por ens fa renunciar a la llibertat de moviments, de creences, d'expressió, per tal de garantir un mínim de seguretat. ¿Preferim viure dins d'una gàbia d'or o preferim volar ben alt corrent el risc de caure i fer-nos mal? Els ciutadans estan disposats a viure en l'imperi de la vigilància per preservar la seva integritat física i moral, la seva vida, el bé més valuós de tots.

En aquesta conjuntura, però, encara hi ha una altra dicotomia de drets sobre el taulell: la tensió entre la seguretat i la intimitat. Desitgem que es respecti la nostra vida íntima però, a la vegada, concedim que l'Estat pugui ingerir-se en aquesta esfera si, d'aquesta manera, pot garantir un mínim de seguretat. Aquesta concessió obre la porta a molts abusos i converteix la societat oberta en l'imperi de la vigilància, del Gran Germà orwellià.

Mala peça al teler. La lògica de l'acció i reacció ens condueix a una espiral de violència de conseqüències inaudites. La por ens condueix a un món hermètic que no volem llegar a les generacions futures. Caldrà defensar-se dels enemics de les societats obertes, però sense sucumbir als seus mètodes. Difícil tasca.