Finals

Els finals anunciats solen ser una enganyifa. Final d'any? Cinc dies i ja en comença un altre. Final de cicle polític? Ja en parlarem. Final del bipartidisme? Ja ho veurem. Final del procés? Vés a saber. El cantant Raimon ho va intuir perfectament: “Quan creus que ja s'acaba, torna a començar”. Som cíclics –com la naturalesa–, som repetició, i els finals –si són feliços– només els fabriquen a Hollywood. De tot volem saber-ne el final, però el guionista fa el que li passa pel barret i ens amaga, per pietat, la consciència del propi final. Potser per això, en la ficció, ens delim per saber com acaben les històries. Quan Oscar Wilde era estudiant a Oxford li van demanar que traduís en veu alta una versió del Nou Testament escrita en grec. Quan els examinadors ja l'havien sentit una bona estona li van dir que ja estava bé, però el futur escriptor va seguir traduint. Com a disculpa els va dir: “És que vull saber com acaba”. Solem donar per fet que només els escriptors vells poden explorar amb penetració els temes propis dels darrers anys de la vida. Hi ha moltes novel·les que ens semblen pròpies d'un escriptor madur. No necessàriament. Els posaré dos exemples d'obres carregades de ressonàncies sobre la imminència d'un final: La mort a Venècia, de Thomas Mann, i el conte Els morts, de James Joyce. Totes dues són obres de joventut. Mann recrea l'atracció irresistible que un vell escriptor alemany sent per un angelical adolescent polonès en un entorn decadent puntejat per góndoles negres i el clapoteig nocturn d'aigües obscures. Thomas Mann la va escriure als trenta-sis anys. A Els morts, Joyce escriu una obra mestra sobre les revelacions –les epifanies– que només es manifesten quan un ja pot veure la seva vida en perspectiva. En realitat, va ser el seu primer llibre de ficció i el va publicar als trenta-dos anys. Dels finals se'n pot parlar amb crua lucidesa quan són hipòtesis distants. Quan l'escriptor els sent propers potser ja no li semblen temes tan interessants.