Excloents

En tota la peripècia que ha desplegat la CUP en els tres darrers mesos hi ha un mal d'origen que ho embruta tot. Es pot retraure a Convergència i a Artur Mas el desig desvelat de liderar el procés sobiranista cap a la independència. Igualment, es pot retraure a Esquerra Republicana i a Oriol Junqueras l'anhel velat de substituir aquesta hegemonia i de fer-ho ells. Aquests dos desitjos sovint s'han enfrontat i han fet perillar la unitat d'acció. Finalment, però, s'han combinat i s'han compensat. Ara, ni els uns ni els altres han pecat del mal de l'exclusió. Tant Convergència com Esquerra saben que sense els uns o sense els altres tot s'atura. Una bona part de la gent de la CUP no comparteix aquesta convicció. Exactament el 50%. Quan Anna Gabriel demana a Junts pel Sí que els presentin noves propostes exigeix, una vegada més, la substitució de Mas. I això vol dir l'exclusió de Convergència. Hi ha una esquerra que es presenta com a independentista però que és més “esquerra” que “independentista”. És l'esquerra que somia un procés de revolta social i de trencament nacional que lliguin ERC, la CUP, els artefactes mutants de nom a l'entorn de Podem i fins i tot el PSC. La que no pot pair recórrer un pam de la mà de “la dreta”. La que sacrificaria la independència a canvi de la revolució. És l'esquerra excloent. La que segueix el catecisme de Marx o la doctrina de Bakunin. El seu colesterol eternament alterat explica el tap que ara mateix pateixen les artèries sobiranistes.