Celeritat

Un dels mèrits que es penja el model econòmic imperant és el d'aconseguir abreujar els processos, del que sigui. És una cursa sense aturador per accelerar l'elaboració de productes, d'escurçar el període d'entregues, de ser els més ràpids. La celeritat ha passat a ser un bé en si mateix. El que col·loca primer el seu producte al mercat se sent guanyador. Aquesta cursa de velocitat a la qual ens deixem arrossegar s'ha convertit en la nostra normalitat, una realitat que ens lliga amb un doble nus a la impaciència: el que ens empeny a ser alhora víctimes i botxins. Víctimes perquè patim les exigències d'aquest esprint constant que es viu en l'organització laboral, que provoca desajustaments individuals, familiars i socials i ens empobreixen com a persones. Botxins, perquè al mateix temps que treballadors també som consumidors i com a tals alimentem el sistema, exigint tenir el que volem al més ràpidament possible. El més fotut de tot és que quan som víctimes ens queixem de la pressió que exerceixen els consumidors, les seves exigències, la seva ànsia i la seva prepotència. En canvi, quan ens posem el vestit de client, ens exasperem per la lentitud amb què som atesos, o ens queixem per la poca qualitat de servei que ens pot oferir qui ha d'anar amb un coet al cul o te més feina de la que es pot fer. Som les dues cares d'una moneda i, mentre estem immersos en aquesta exercici de canvi de papers (ara produeixo a tot drap, ara consumeixo) acceptem que l'anormalitat sigui el respecte als processos, la consideració als ritmes naturals. I hem assimilat que, com que és l'excepció, tot el que s'obtingui en aquestes condicions és un luxe i és normal que sigui un bé més car. És ben bé allò de trobar normal que l'home mossegui el gos, i no a l'inrevés.