Celeritat

Un dels mèrits que es penja el model econòmic impe­rant és el d'acon­se­guir abreu­jar els pro­ces­sos, del que sigui. És una cursa sense atu­ra­dor per acce­le­rar l'ela­bo­ració de pro­duc­tes, d'escurçar el període d'entre­gues, de ser els més ràpids. La cele­ri­tat ha pas­sat a ser un bé en si mateix. El que col·loca pri­mer el seu pro­ducte al mer­cat se sent gua­nya­dor. Aquesta cursa de velo­ci­tat a la qual ens dei­xem arros­se­gar s'ha con­ver­tit en la nos­tra nor­ma­li­tat, una rea­li­tat que ens lliga amb un doble nus a la impaciència: el que ens empeny a ser alhora vícti­mes i bot­xins. Vícti­mes perquè patim les exigències d'aquest esprint cons­tant que es viu en l'orga­nit­zació labo­ral, que pro­voca desa­jus­ta­ments indi­vi­du­als, fami­li­ars i soci­als i ens empo­brei­xen com a per­so­nes. Bot­xins, perquè al mateix temps que tre­ba­lla­dors també som con­su­mi­dors i com a tals ali­men­tem el sis­tema, exi­gint tenir el que volem al més ràpida­ment pos­si­ble. El més fotut de tot és que quan som vícti­mes ens quei­xem de la pressió que exer­cei­xen els con­su­mi­dors, les seves exigències, la seva ànsia i la seva pre­potència. En canvi, quan ens posem el ves­tit de cli­ent, ens exas­pe­rem per la len­ti­tud amb què som ate­sos, o ens quei­xem per la poca qua­li­tat de ser­vei que ens pot ofe­rir qui ha d'anar amb un coet al cul o te més feina de la que es pot fer. Som les dues cares d'una moneda i, men­tre estem immer­sos en aquesta exer­cici de canvi de papers (ara pro­du­eixo a tot drap, ara con­su­meixo) accep­tem que l'anor­ma­li­tat sigui el res­pecte als pro­ces­sos, la con­si­de­ració als rit­mes natu­rals. I hem assi­mi­lat que, com que és l'excepció, tot el que s'obtin­gui en aques­tes con­di­ci­ons és un luxe i és nor­mal que sigui un bé més car. És ben bé allò de tro­bar nor­mal que l'home mos­se­gui el gos, i no a l'inrevés.