Tradició i modernitat

Provoca una fatiga immensa assistir cada any a una altra allau de negacionisme dels símbols religiosos que identifiquen les dates nadalenques. En nom de la correcció política i del laïcisme militant, el pessebre es converteix en una illa de l'Eixample, les nadales són desterrades de l'escola, la missa del gall és un anacronisme, i aviat el vers de Nadal que tota la vida han recitat els nens, enfilats en una cadira, es convertirà en una perillosa arma d'adoctrinament ideològic. Ni menjacapellans ni pixar aigua beneita. Les tradicions que han dibuixat la nostra història no són patrimoni de les institucions, per més progressistes, modernes i alternatives que es disfressin, ni de l'Església, per més integrista que es converteixi. Per això quan alguns ajuntaments volen que els Tres Reis es transformin en els Dos Reis i una Reina o treuen la família de Jesús del portal de Betlem per enfilar-los a un tercer segona d'un edifici, trenquen un relat basat en segles de tradició convertit en imaginari i que s'ha transmès de generació en generació. Més enllà dels simbolismes laics que es vulguin incorporar a unes festes d'arrel ineludiblement cristiana, encara que no només, tinc dubtes si s'assoleixen els objectius pretesos. Incorporar una Reina a la cavalcada, ajudarà a promocionar la igualtat de gènere? I que Jesús, Maria i Josep visquin en un pis, imagino d'okupes, és una mena de denúncia de la problemàtica que envolta l'habitatge social? No dubto de la bona fe d'aquestes iniciatives, però em fa ràbia que siguem tan autodestructius amb allò que forma part de la nostra manera de ser i que, sense fer cap mal a ningú, cadascú ha incorporat com un vector de vida. I que, en canvi, ens costi tan poc empeltar-nos de tradicions llunyanes i alienes, com ara il·luminar carbasses, disfressar-nos de monstres per Halloween o rendir-nos a l'obès Pare Noel. Res en contra, però potser portem la boina massa calada.