Opinió

Tribuna

Lesbos

“Els humils socorren els humils mentre el poder es plany sense haver pres cap mesura

Con­tem­plo, en l'oceà de la memòria, una imatge ben pre­cisa: sota l'influx d'una llum diàfana, les fulles d'una parra es pro­jec­ten sobre la pis­sarra d'un pati enllo­sat. Més enllà, una mar tur­quesa. Com­ple­ten el record, un cis­tell amb pan­ses i un petit volum de tapes blan­ques: l'obra com­pleta de Safo al català, en la tra­ducció de Manuel Balasch. Recor­dar –fle­xi­o­nar
el cor– és com entrar en una immensa bibli­o­teca: fan­ta­sia i rea­li­tat con­fi­gu­ren de bell nou un pai­satge ja pretèrit. L'escena, ara fa una dècada, té el seu moment a l'illa de Les­bos.

Pre­mo­nitòria­ment, Les­bos s'obre com un ingent refugi a l'Egea: dues grans badies acu­llen el viat­ger en uns con­fins on cada rada pos­se­eix un llin­dar angost. Mari­ners, comer­ci­ants, lite­rats i, dar­re­ra­ment, fins a mig milió de refu­gi­ats, han tra­ves­sat aques­tes aigües. S'imposa la idea d'edèn per­dut, i tan­ma­teix roman amb força el seu lle­gat cul­tu­ral i filosòfic. No deba­des, Alceu i Teo­frast com­par­tei­xen bres­sol natal amb Safo. També Aristòtil hi sojornà dos anys. Famosa és l'anècdota segons la qual l'Esta­gi­rita uti­litzà el vi com a mètode infal·lible a l'hora d'esco­llir entre dos can­di­dats a suc­ceir-lo al Liceu: Mene­dem de Rodes i l'insigne Teo­frast. Entre glop i glop de vi de cada illa, sem­bla que fou una qüestió de cos el que atorgà la plaça –i la fama al vi de Les­bos– al dar­rer dels pre­ten­dents.

Terra d'aco­llida. Terra d'ostra­cisme. Perquè, cal recor­dar que Safo s'exilià dues vega­des? O que, a la inversa, l'empe­ra­driu Irene hi trobà refugi? Abans ho he apun­tat: fins a mig milió de refu­gi­ats han cre­uat l'estret que separa Les­bos de la costa turca. Una autèntica odis­sea pro­ta­go­nit­zada per éssers anònims que fugen de la guerra i la misèria, camí d'un con­ti­nent, Europa, dur com una pedra. Perquè, què és un con­ti­nent sense con­tin­gut? És a dir, sense la raó de ser que l'huma­nitza? Com a Lam­pe­dusa –una altra illa amb pedigrí mític– la població de Les­bos ha des­men­tit els seus polítics. És l'antiga història, adés i ara repe­tida: els humils socor­ren els humils men­tre el poder es plany sense haver pres cap mesura. S'ho mira com qui oblida la iden­ti­tat d'Europa i aixeca –un altre cop– murs i tan­ques al seu si inte­rior.

L'ombra de les par­res, en el meu record, con­ti­nua incòlume. És com una foto fixa del goig fugaç. Una imatge evo­ca­dora com evoca la figura d'Emi­lia Kavisi, 83 anys, foto­gra­fi­ada amb un nadó pro­vi­nent de l'èxode als braços men­tre li mor­mo­lava a l'oïda una cançó. Tragèdia i drama ensems. I oblit. Car els pares de l'Emi­lia ja van haver d'aban­do­nar Tur­quia. “Uns diuen que un exèrcit a cavall; altres a peu, / i altres, de naus, és el més formós / sobre la negra terra; i jo dic que és / el que un estima”, escrigué Safo fa vint-i-sis segles. Fins quan els opri­mits han de caure der­ro­tats?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia