Lesbos

Contemplo, en l'oceà de la memòria, una imatge ben precisa: sota l'influx d'una llum diàfana, les fulles d'una parra es projecten sobre la pissarra d'un pati enllosat. Més enllà, una mar turquesa. Completen el record, un cistell amb panses i un petit volum de tapes blanques: l'obra completa de Safo al català, en la traducció de Manuel Balasch. Recordar –flexionar
el cor– és com entrar en una immensa biblioteca: fantasia i realitat configuren de bell nou un paisatge ja pretèrit. L'escena, ara fa una dècada, té el seu moment a l'illa de Lesbos.

Premonitòriament, Lesbos s'obre com un ingent refugi a l'Egea: dues grans badies acullen el viatger en uns confins on cada rada posseeix un llindar angost. Mariners, comerciants, literats i, darrerament, fins a mig milió de refugiats, han travessat aquestes aigües. S'imposa la idea d'edèn perdut, i tanmateix roman amb força el seu llegat cultural i filosòfic. No debades, Alceu i Teofrast comparteixen bressol natal amb Safo. També Aristòtil hi sojornà dos anys. Famosa és l'anècdota segons la qual l'Estagirita utilitzà el vi com a mètode infal·lible a l'hora d'escollir entre dos candidats a succeir-lo al Liceu: Menedem de Rodes i l'insigne Teofrast. Entre glop i glop de vi de cada illa, sembla que fou una qüestió de cos el que atorgà la plaça –i la fama al vi de Lesbos– al darrer dels pretendents.

Terra d'acollida. Terra d'ostracisme. Perquè, cal recordar que Safo s'exilià dues vegades? O que, a la inversa, l'emperadriu Irene hi trobà refugi? Abans ho he apuntat: fins a mig milió de refugiats han creuat l'estret que separa Lesbos de la costa turca. Una autèntica odissea protagonitzada per éssers anònims que fugen de la guerra i la misèria, camí d'un continent, Europa, dur com una pedra. Perquè, què és un continent sense contingut? És a dir, sense la raó de ser que l'humanitza? Com a Lampedusa –una altra illa amb pedigrí mític– la població de Lesbos ha desmentit els seus polítics. És l'antiga història, adés i ara repetida: els humils socorren els humils mentre el poder es plany sense haver pres cap mesura. S'ho mira com qui oblida la identitat d'Europa i aixeca –un altre cop– murs i tanques al seu si interior.

L'ombra de les parres, en el meu record, continua incòlume. És com una foto fixa del goig fugaç. Una imatge evocadora com evoca la figura d'Emilia Kavisi, 83 anys, fotografiada amb un nadó provinent de l'èxode als braços mentre li mormolava a l'oïda una cançó. Tragèdia i drama ensems. I oblit. Car els pares de l'Emilia ja van haver d'abandonar Turquia. “Uns diuen que un exèrcit a cavall; altres a peu, / i altres, de naus, és el més formós / sobre la negra terra; i jo dic que és / el que un estima”, escrigué Safo fa vint-i-sis segles. Fins quan els oprimits han de caure derrotats?