Unionisme democràtic

Sempre hem dit que Espanya no és el Regne Unit i que Rajoy no és Cameron. Allà, el cas escocès es va encarar d'una manera democràtica, acceptant amb naturalitat el dret a decidir d'Escòcia, i fent una campanya intensa (i amb clarobscurs) per tal que els escocesos decidissin no marxar del Regne Unit.

A Catalunya no hem tingut aquesta sort. Hem hagut de desbrossar el camí sense cap resposta democràtica de l'altra banda. L'independentisme es va organitzar i va aconseguir un mandat democràtic parlamentari per fer efectiva la independència (què se n'ha fet, d'aquest mandat, és un altre tema), mentre que l'unionisme senzillament va negar la realitat i va repetir amb les mans a les orelles i els ulls ben tancat que res no estava passant i que la unitat sacrosanta de la pàtria és indissoluble.

Sortosament, amb les eleccions espanyoles del 20-D hem vist com –per primera vegada– s'articulava un unionisme democràtic al voltant de Pablo Iglesias i Podem. No volen la independència i són partidaris de la unió eterna d'Espanya, però accepten el dret a l'autodeterminació dels catalans com un fet democràtic que cal respectar. Més enllà que vulguin fer-nos tornar a una etapa que vam superar el 27-S (la del referèndum), cal aplaudir que, tot i ser minoritaris i no tenir cap possibilitat d'imposar les seves tesis, siguin la veu d'un unionisme democràtic sincer a Catalunya i a Espanya.