Decidir o no decidir

Segurament deu d'haver de ser així, però cap empresa raonable del món ho aguantaria. Els nivells d'autodestrucció i de defensa dels interessos propis en la política és sorprenent i, repeteixo, cap empresa del món permetria que els seus dirigents procuressin primer pels seus interessos, fins i tot perjudicant el futur de l'empresa. És millor que ho deixem clar des d'un principi, aquí, a la Pell de Brau, els interessos partidistes són inqüestionables i a més és una manera de fer acceptada per tothom.

Sorprèn que els votants siguin tan condescendents, però les proves són contundents. És per això que, als que tenim un bagatge d'anys en empreses, ens sorprenen dues coses de la política: el menyspreu del factor temps i que davant d'un enfrontament entre els interessos de partit i de país, normalment guanyen els de partit. Hem de ser honestos, aquests neguits que tenim alguns no són els de la majoria, tot al contrari! El sepulcral silenci dels milers que ens hem manifestat els Onzes de Setembre, durant aquest procés cupaire, demostra que, si més no, per omissió, s'acceptava la dilapidació del temps. Fins i tot l'ANC, que havia utilitzat obertament el pressing polític –recordem aquell imperatiu: “President, posi les urnes!”–, amb Jordi Sánchez ha desaparegut. Durant tot aquest temps la institució de masses cabdal en tot aquest procés, juntament amb Òmnium, no ha emès cap advertiment seriós, malgrat que s'estava malmetent el gran triomf del 27-S.

A l'Estat espanyol després del 20-D tampoc han quedat les coses gens clares per formar govern, i també observem com sense dissimular els partits que poden tenir protagonisme per formar govern s'espolsen la responsabilitat. Mentre aquí ja sembla que estem en un caixa o faixa, ells allà inicien un camí que no té un final clar. Ara seria l'hora de rebatre les invectives que ens dedicava la vicepresidenta del govern espanyol en les rodes de premsa dels divendres i aprofitava totes les ocasions per desacreditar la situació catalana, però fer-ho seria posar-nos a la seva altura. Avui a tres del quatre partits espanyols pràcticament els uneix la defensa de la unitat sagrada d'Espanya. La diferència de la situació espanyola respecte a la catalana és que si passa el temps i no hi ha resultats començaran a posar-se nerviosos els socis de la Unió Europea, els mercats financers, les grans companyies integrants de l'Íbex 35, i tot aquest poder econòmic que té molta força. Nosaltres també hem estat víctimes d'ells, però hem tingut més capacitat d'aguantar.

Per a l'economia no són bones situacions així, de tanta incertesa; ho hem dit tant per a Catalunya com ara per a Espanya. Tot i que el PP va tenir la previsió d'aprovar uns pressupostos pel 2016, aquests han estat censurats per irreals, i el més segur és que s'hauran de reformular en la part de les despeses per assolir els objectius a què ens vam comprometre i serà difícil, si s'aconsegueix finalment formar govern, que siguin capaços de tirar endavant cap retallada.

Així doncs, si no hi ha pas una intervenció clara dels poders fàctics i de la Unió Europea que desencallin la situació, tots els partits seguiran mirant quina és l'actuació que han de fer i que afavoreixi més el seu partit, encara que no sigui compatible en formar govern. Un altre punt distorsionador de tot aquest embolic és la sorprenent guerra civil del PSOE, afeblint la figura del seu secretari general i inhabilitant-lo d'autoritat per a qualsevol negociació. Veurem quant tarden les agències de qualificació a avaluar el nou risc país i la repercussió que pot tenir en els mercats financers. De moment els polítics espanyols han encetat una època nova enquè tota decisió o tota no-decisió comporta riscos polítics.