Megàlits de l'Alt Empordà

Molts saben que un menhir –la pedra fita dels pagesos– és un gran roc dret plantat fa uns milers d'anys pels nostres ancestres. Però ja van més escassos els que estan al corrent que menhir ve del bretó, llengua raonablement fotuda: men, que vol dir pedra, i hir, que vol dir llarga, ‘pedra llarga', doncs. Ara és ben fàcil ser sabedor d'aquesta i d'altres curiositats del megalitisme comarcal accedint al Megalitica.cat que ens han regalat les associacions culturals Via Pirena i l'Institut d'Estudis Empordanesos. Més coses que ens ensenya aquesta Megalítica. Sembla que els menhirs tenien la funció de marcar el territori –d'aquí enllà, per a la tribu d'en Pere; d'aquí ençà, per a la d'en Berenguera–; de fixar un lloc de trobada, un espai per celebrar tractes matrimonials o commemoracions –fa deu llunes els d'en Berenguera vam atonyinar els d'en Pere–; o, concretament els de l'Albera, per marcar el lloc d'algun ritual aproximadament religiós; la posterior bruixeria –Llers i Fages, i Palau-saverdera i Guillamet ens ho han recordat– n'hauria pres el relleu aprofitant el tel·lurisme del menhir. Ara: res no ens diuen aquests experts de la creença popular que considera els menhirs símbol i proclama del paradigma (ei, que és moda!) fal·locràtic que, quan els van clavar, devia estar en fase embrionària. Una altra: els que han viatjat per Anglaterra potser recorden Stonehenge, el fascinant cercle petri, imant d'ocultistes; ara: saben que aquella apoteosi lítica és un cromlec? I que, més petit, a la Jonquera n'hi ha un de ben eixerit? Tampoc no és per presumir-ne gaire, ni a l'Empordà ni al comtat de Wiltshire: mentre a Occident plantàvem un rodal de pedrotes dretes, els egipcis feien piràmides oidà de grosses i ben escairades. Però el rei de la pedra neolítica és el dolmen –en bretó taol, taula, i men, pedra, ‘taula de pedra'– i les seves varietats; d'una, l'anomenada “galeria catalana”, no en tenim cap, infausts de nosaltres!, de conservada al parc temàtic megalític que és l'Albera. Els que tenim, dòlmens corrents, eren usats com a cementiris tribals: cremaven el cadàver i els ossos grossos que quedaven eren sebollits en el tosc túmul. I encara no hem parlat de les inscultures (gravats), les pedres oscil·lants..., tot a tocar de casa i de gran interès. Llegeixin la interessant Guia del megalitisme de l'Alt Empordà de Vicenç Armangué i entrin a l'esplèndid web esmentat, que, amb mapes interactius, els posaran al dia de totes les descobertes en aquest espai que mor al mar del cap de Creus.