L'afecte

Perdonin que comenci aquest article parlant de mi mateix: espero que, parlant de mi, parli també de molts de nosaltres. L'últim De Set en Set que vaig publicar es deia L'efecte. Faltaven uns dies per a les eleccions espanyoles, encara no sabíem què acabaria decidint la CUP, encara no havia canviat el disseny de les planes d'opinió d'aquest diari i aquesta columna no s'havia fet més petita. Avui, s'han empetitit també massa altres coses. Les il·lusions de l'independentisme, la tolerància, el respecte, les possibilitats immediates que Catalunya sigui lliure i més justa, la simpatia amb la CUP, que, si no partida, a hores d'ara s'ha empetitit també. Potser com JuntsxSí. A l'altra banda, en canvi, sembla que tot s'hagi fet més gros: l'espanyolisme, l'entusiasme a Madrid, aquella falsa esquerra que contraposa ideologia a llibertats nacionals, l'ego de tants votants de la CUP –no pas tots– que amaguen amb la bandera de la coherència la intransigència d'aquell que es valora més a ell mateix que no als vots del 27-S. L'efecte, però, s'ha convertit també en més afecte cap a alguns, la primera cosa que alguns dels que vam optar per JuntsxSí hem vist créixer. Més afecte a l'Antonio Baños, a en Dani Cornellà o a l'Ignasi Sabater, batlles de Celrà i de Verges, a tanta gent que era o que és a la CUP… Torna a ser l'hora d'oposar la força dels vots a tots aquells que ens diuen què hem de fer, què hem de pensar, d'on hem de ser, què hem de dir. En política, ningú no té mai més raó que la que li donen les urnes.