Invencibles

Ahir dis­sabte, a quarts de set, com tots vosal­tres estava encara paint els dar­rers esde­ve­ni­ments, i per fer-ho no podia dei­xar de recor­dar les pre­o­cu­pa­ci­ons i les cabòries de tots ple­gats d'aques­tes dar­re­res set­ma­nes.

El 27-S a la nit l'inde­pen­den­tisme estava de festa. No arribàvem al 50% de vots per poc, però en canvi teníem majo­ria abso­luta de dipu­tats. Ens crèiem ven­ce­dors perquè, a més a més, sabíem que si l'Estat no hagués posat tota classe de tra­ves perquè els cata­lans a l'exte­rior votes­sin o, sim­ple­ment, hagues­sin arri­bat els vots per­duts a Itàlia, les dues dècimes que ens fal­ta­ven per superar el 50% eren nos­tres.

Havíem gua­nyat, i així ho con­si­de­rava tota la premsa inter­na­ci­o­nal. Però ens vam equi­vo­car, jo la pri­mera. Vam creure que la força per a cons­truir un nou país i alli­be­rar-nos d'unes cade­nes secu­lars era sufi­ci­ent per a crear un con­sens entre tots els inde­pen­den­tis­tes. De fet ho va ser per a cons­truir una coa­lició tan diversa com Junts pel Sí, però qui ens havia de dir que la CUP ens ho posa­ria tan difícil. Vaja, que a l'hora de triar entre un pre­si­dent Mas dura­ment ata­cat tant per la caverna uni­o­nista –sense que de moment els que el volen des­truir i que tenen el poder sobre les cla­ve­gue­res de l'Estat hagin pogut demos­trar res en con­tra seu– com per l'esquerra alter­na­tiva –que sim­pli­fica les reta­lla­des atri­buint-li a ell tota la res­pon­sa­bi­li­tat, obli­dant el xan­tatge de l'Estat i el seu FLA–, o l'alli­be­ra­ment naci­o­nal votat per dos mili­ons de per­so­nes, la CUP no dub­ta­ria ni un moment.

Però ja se sap que és més fàcil estar a la con­tra que fer pro­pos­tes. I aquí coin­ci­dien amb els uni­o­nis­tes de dreta i d'esquerra: no sola­ment no volien Mas com a pre­si­dent, sinó que el pre­si­dent el volien esco­llir ells, obli­dant que en tota democràcia qui tria el pre­si­dent són els ciu­ta­dans, tots els ciu­ta­dans, no 40.

Estava fora de tota lògica que la mei­tat de la CUP pre­ferís con­ti­nuar amb Espa­nya abans que ini­ciar una veri­ta­ble revo­lució. Una revo­lució que no es fona­menta en ame­na­ces o en vets, sinó en cons­truir una soci­e­tat amb valors nous i tren­ca­dors amb el pas­sat, en una nova manera de fer política. Sabíem que seria difícil i que ens vin­drien molts atacs de fora, fins i tot de dins, però no dels que con­si­deràvem nos­tres. Amb això, no hi comptàvem.

El que ha succeït aques­tes dar­re­res set­ma­nes, lluny d'un exer­cici llo­a­ble de pràctica democràtica, és un clar exem­ple d'una mino­ria fent xan­tatge i impo­sant la seva volun­tat sobre una majo­ria. Sí, el que passa a les dic­ta­du­res, siguin de dreta o d'esquerra. Diver­ses per­so­nes grans que van viure els temps tan espe­rançadors com con­vul­sos de la República i de la Guerra Civil, aquests dies han tin­gut molt pre­sent com una mino­ria va sem­brar el caos, va des­truir la revo­lució i es va des­truir a ella mateixa.

Hem estat a punt de viure un tràgic xoc de trens, però no el xoc que prevèiem. No ha estat a punt de xocar l'AVE amb els Fer­ro­car­rils Cata­lans, han estat a punt de xocar els Fer­ro­car­rils Cata­lans amb una bici­cleta. El tren ha per­dut velo­ci­tat, però la bici­cleta, tot i que ha que­dat mal­pa­rada, final­ment ha assu­mit els seus errors i s'ha redreçat.

Hem per­dut un pre­si­dent però hem gua­nyat un gran polític amb un futur que com ha dei­xat enten­dre en David Fernández en el seu Tweet enigmàtic citant el poema de l'Espriu, Inde­si­nen­ter, “Caldrà [...] que vul­gui ara cami­nar de nou, alçat sense repòs, per sem­pre més home sal­vat en poble, con­tra el vent. Sal­vat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor.”

Cata­lu­nya tÉ una ciu­ta­da­nia madura que mal­grat moments d'angoixa, ràbia i des­es­pe­rança, sap refer-se i con­ti­nuar enda­vant, i avui tindrà un magnífic pre­si­dent i un govern i un Par­la­ment esta­bles que podran gover­nar i garan­tir el procés.

Pot­ser tot el que ha pas­sat és a fi de bé. Pot­ser tot el que ha pas­sat ens aju­darà a cla­ri­fi­car el procés i a enfor­tir-lo, perquè cal dei­xar tàctica i estratègia en mans de tàctics i estra­tegs i fer un esforç de con­sens sobre els valors bàsics de la república que, més enllà del con­cepte binari d'inde­pendència (sí/no), gene­rin entu­si­asme en el país nou que tenim l'opor­tu­ni­tat única de cons­truir, i gene­rin orgull de per­ti­nença.

Penso que si volem incor­po­rar molta gent al procés els hem d'ofe­rir un somni. Hem de con­sen­suar els valors bàsics de la República i ofe­rir un relat per crear il·lusió i tei­xir com­pli­ci­tats. Em sem­bla molt neces­sari i més després de l'espec­ta­cle dels dar­rers mesos.

Junts per la República, som inven­ci­bles.