Després de la batalla

Sobre el camp de la darrera batalla en la llarga guerra del procés nostre de cada dia han quedat dos cadàvers. El primer, el president de la Generalitat. Però menys. Artur Mas ha hagut de cedir i ha renunciat a la presidència. Però ha replicat que no se'n va, que s'aparta al seu partit, que el refarà i es refarà, i que no renuncia a tornar-se a presentar a noves eleccions perquè se sent alliberat del compromís públic de no fer-ho. El segon cadàver és el de la CUP. Però menys. Dissabte al vespre alguns dirigents de Podem i plataformes adjuntes es van afanyar a enterrar-lo: “Ara l'esquerra som nosaltres.” Criatures. La CUP és molta CUP per haver perdut totes les plomes. Han aconseguit el que exigien però no s'han incinerat en la foguera. Potser al final no hi cremarà ningú. I el procés? Ai! Això és més complicat. Abordar els temps, les aventures i les calamitats que vindrien amb Artur Mas era difícil, complicat, incert. Fer-ho sense ell i amb un govern que respondrà a l'encaix dins l'encaix resulta encara més arriscat. Mas representava la decisió, la seducció dels sectors més porucs, que hi buscaven la garantia de l'“ordre”, i l'homologació internacional. Carles Puigdemont representa el recanvi inevitable, però haurà de demostrar que és capaç de substituir el seu antecessor en cadascun d'aquests fronts. La precarietat, conseqüència de cada resultat electoral, es farà encara més extrema. El paisatge després de la darrera batalla s'haurà d'endreçar de pressa. Ja hi entren noves llances.