Debilitat

Sembla una ocurrència, però no ho és pas. Si el sentiment independentista ha crescut tant a Catalunya en els últims anys ha estat gràcies a la proverbial matusseria de les autoritats espanyoles. El president Carles Puigdemont i el seu govern fan un jurament impecable, i a Madrid surten a patolls a veure com ho impugnen. El dia abans eviten d'agrair els serveis prestats al president Mas, i la casa reial ha de puntualitzar que ella no té res a veure amb aquest capteniment.

Amb aquestes enrabiades puerils, el senyor Rajoy i els seus adlàters, pilotes i turiferaris ¿saben quants independentistes més han generat d'una tacada? No, ells què han de saber...

Tot aquest espectacle que hem vist en els últims temps –i el que ens queda per veure– només és una demostració de la intensa i secular debilitat de l'Estat espanyol.

S'estranyen? Sí: sembla una paradoxa titllar de dèbil un estat que ha utilitzat la violència per imposar-se sempre que li ha calgut. Però aquest recurs a la violència i a la imposició és una mostra de debilitat, no de fortalesa. Perquè els estats forts i consolidats no necessiten amenaçar ni explicar contes de por per a la vora del foc per imposar-se, sinó que utilitzen el diàleg, el pacte i la negociació, estratègies desconegudes a Espanya, on s'estila el sistema polític dels partits alterns: jo mano i tu a callar; que després ja manaràs tu i callaré jo.

A Europa veuen que hi ha un territori que de manera lliure i pacífica intenta construir una realitat política diferent, i que el sentiment independentista no para de créixer. Enfront hi ha un estat dèbil. I lligat de mans i peus perquè no pot usar la violència.

Com que mai s'ha preocupat de fer-se estimar a Catalunya –no amb declaracions hilarants, sinó amb equitat– ara no sap què fer, tret d'albirar la retirada i de voler barrejar l'aigua amb l'oli. O sigui, la unitat d'Espanya, imposada a la força, amb la democràcia.

És dèbil, però és capaç d'etzibar un bon cop de puny al tauler. Calma: tenim la partida guanyada.