‘Lo cortés no quita...'

El rei Borbó Felip VI, el nom ara sí li escau, malgrat els consells que va rebre el seu pare, el dimitit rei Joan Carles de Borbó, de no posar el nom de Felip al seu fill primogènit, ha de canviar d'assessors per poc intel·ligents, però si la idea és pròpia, ha de reflexionar molt. Ha menystingut la segona autoritat política de Catalunya, la presidenta del Parlament, un dels més antics del món; tot el poble de Catalunya, voti el que voti; una docent –una professió amb una influència enorme– i, sobretot, ha fet una greu errada política. Ha allunyat encara més de la monarquia borbònica més gent a Catalunya, que res de bo pensaven del seu pare, però d'ell, novell en el càrrec, recordaven aquella frase que ara hom veu que era falsa: “Catalunya será lo que quieran los catalanes.”

En política tothom té un paper, el pare del rei va actuar el 23-F de 1981 de forma clau en la història d'Espanya i en la pròpia, va oposar-se la nit d'aquell dia al cop d'estat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Tejero. Hom va oblidar tota mena de fets del monarca, com els anys que va passar a l'ombra del general Franco, la imposició de la mai consultada monarquia al poble espanyol, una superficialitat que periodistes llepaculs ho convertien en home planer o negocis mai aclarits, etc. El límit va arribar amb l'escàndol d'un excés de vida desmesurada en plena crisi, la caça d'elefants tot presidint societats protectores d'animals, i una escandalosa relació amb una dama de negocis alemanya que vivia no gaire lluny d'on teòricament, en paper couché de revista del cor, convivia de forma exemplar amb la reina Sofia, quan tot era una farsa teatral.

T'agradi o no una persona o una situació determinada, la frase proverbial castellana Lo cortés no quita lo valiente vol dir que sempre és, i ha de ser, compatible, l'educació i el respecte als altres amb la defensa dels drets o les opinions personals. Molt més amb qui viu dels ciutadans. Aquesta errada el seu pare no l'hauria comès, ni cap rei europeu, per ranci que sigui. És una errada política insòlita en un país democràtic. Miquel de Cervantes, quan fa passar el Quixot per Barcelona, s'hi refereix com “patria de los valientes”. Exacte, una vegada el poble parla a les urnes, valent i sense por malgrat totes les amenaces –i amb el triomf electoral el poble ha parlat–, la resposta de l'encara autoritat màxima de l'Estat és despatxar com si fos un lacai la figura màxima del seu Parlament. Error de principiant i d'estadista de poc sentit democràtic, però també por. Mai ha hagut d'enfrontar-se a res cabdal, ara ho haurà de fer a les seves pròpies paraules per desmentir-les. Felip VI, llunyà parent del rei Sol a Catalunya, sembla voler ser només una ombra.