De set en set
Nyaps i bromes
Hi ha èpoques en què floreix la creació, altres en què no es va més enllà de la imitació, i després hi ha períodes de davallada en què s'enfonsa o es denigra el que es va fer abans. Vivim en un d'aquests últims. L'edifici del Liceu no és la vuitena meravella del món, però és un esplèndid llegat d'un temps d'entusiasme econòmic i cultural. Ara li restauraran la façana, bona idea, i patirà una “intervenció artística”, tremenda idea; aquesta, concebuda per Frederic Amat, consistirà a clavar 170 anells de ceràmica en la façana de la Rambla i del carrer Sant Pau, com qui clava galetes en un pastís. Hi ha una bona notícia, però: ho pagarà el mecenes Josep Suñol, i un consol: serà reversible, per imperatiu legal. Quan Marcel Duchamp va posar bigoti i barba a la Gioconda, no ho va fer sobre l'original —cosa que els del Louvre no apreciarien, ni encara ara— sinó sobre una reproducció. És demanar molt que els artistes interventors es limitin a creacions merament virtuals, que restin en la fase del plànol o la maqueta, i que no interfereixin en les creacions d'altres temps, més bons, i d'altres artistes, més dignes de perdurar? El problema és que les coses lletges i desdonades tendeixen, en el nostre temps, a arrelar i reproduir-se amb més força i vitalitat, com les males herbes, que no pas els objectes i els edificis on hi ha bellesa i sensibilitat. I que no pateixin, que els autèntics amants dels nyaps i les bromes, si n'hi ha, passaran per caixa igualment. La resta no ens ho mereixem.