2016: mala peça al teler

A primers de gener és inevitable recordar d'on venim i mirar d'esbrinar cap on anem, sobretot si les coses han evolucionat molt de pressa. Per
exemple, als EUA, el centre de recerca Peiw ha publicat un estudi que indica que un nord-americà de cada cinc viu en la pobresa pel fet que 5,7 milions de ciutadans s'han incorporat als rengles de les rendes més baixes del país d'ençà de l'inici de la crisi financera global. I curiosament aquesta extensió de la pobresa s'ha produït justament quan s'encetava una recuperació econòmica. És, per tant, un seriós problema de desigualtat. En realitat hi ha capes de la població que viuen amb dos dòlars diaris. Salta, doncs, a la vista que en la primera economia del món les coses no rutllen bé.

La segona gran potència que té problemes és la Xina, on, després del black monday de la borsa de Xangai, ara mateix s'ha hagut de tancar a la contractació, tal com estipula la nova llei que obliga a aturar les contractacions quan les pèrdues són de més del 7%. S'agreuja, per tant, la incapacitat de seguir fent de locomotora que dóna vida als països emergents. Costarà que les coses tornin a ser com eren en aquest món actual en què el petroli baratíssim perjudica els països de l'OPEP (països exportadors) i en el qual l'esquema del Fons Monetari per a les crisis, el Banc Mundial per al Desenvolupament i l'Organització Mundial del Comerç eren l'esquema definit com a nou Bretton Woods en pura retòrica sense fonament com a nou model mundial. En realitat, el capitalisme ha sortit perjudicat de la recessió global, cosa que obliga a vigilar que les reformes no destrueixin la via cap a la prosperitat, no fos cas que ens carreguéssim el mètode que ens ha funcionat amb eficàcia durant els últims trenta anys.

D'aquests problemes en surt afectada l'economia espanyola, en la qual un treballador de cada vuit, és a dir, 2,28 milions,
viuen amb el salari mínim o retribucions encara més precàries. A Madrid presumeixen de creixement, però encara no hem recuperat el nivell d'abans de l'última crisi i la tímida recuperació de l'ocupació es basa sobretot en llocs de treball precaris i d'escassa recuperació en la renda dels empleats. Hi ha, és cert, algun dinamisme exportador i uns sectors expansius com ara la indústria de l'automòbil, que és un pal·liatiu de la crisi. De fet, la cadena de muntatge de la Ford de València o de la Seat-Volkswagen són un símbol de recuperació industrial (un milió de vehicles l'any passat) i cap problema dels que denuncia el Cercle d'Economia amb l'avís que l'independentisme català ha fet fugir la inversió estrangera en un exercici de falsedat argumental que no s'aguanta per enlloc. Tal com el president de Volkswagen va dir a Rajoy en una visita a Martorell sense convidar la Generalitat, l'únic problema és que el govern estatal no fa el corredor mediterrani mentre que obre estacions de l'AVE en pobles de Zamora de només 28 habitants. I que quedi clar que si alguna empresa trasllada el domicili a Irlanda és per culpa de Madrid, que aplica impostos estatals dels qual sí que fugen els que poden sense passar per l'exempresa d'assessorament fiscal del ministre Montoro. Si no ens emprenyen, les nostres fàbriques seguiran captant producció de fàbriques de la mateixa marca a Bèlgica, Corea del Sud i d'altres països. De moment, ja som el segon país productor d'Europa, just després d'Alemanya, i s'han previst inversions de 5.000 milions d'euros per continuar l'expansió. Al Sr. Costas se li ha de dir que el que pot foragitar inversions d'aquesta naturalesa és un govern centralista i d'excessiva voracitat fiscal. Per favor, s'ho haurien de fer mirar, perquè, si no, el Madrid dels ministeris que ja és hostil a les seves autonomies més dinàmiques es podria quedar amb poders absoluts recuperats i sense súbdits maltractats i amb ganes d'anar-se'n, emigrant o anant a la seva.

En tot cas, Espanya és, després de Xipre, el país de l'OCDE on més ha crescut la desigualtat de l'1% de les grans fortunes que acumulen rendes multimilionàries molt superiors a les disponibles per la immensa majoria de la població. A més, l'Íbex ha baixat un 11% en les tres setmanes del 2016.
I és que ens hem incorporat al sistema de mercats flexibles del treball en els quals els salaris poden baixar sense cap garantia de consolidar els nivells anteriors. De fet, el capitalisme d'accionistes i executius ha degenerat fins al punt de convertir-se en un model que ja no inspira confiança i que pren decisions perjudicials per culpa de les exigències conjunturals a curt termini. Per al govern de Madrid s'hauria de dissenyar una legislació d'insolvència com la que s'aplica als individus o a les empreses. Per què no es pot impedir que el govern s'endeuti per una xifra equivalent a tot un any de PIB? Alguna cosa hi deuen tenir a veure uns personatges com Rodrigo Rato i l'íntim amic de José María Aznar Miguel Blesa, que a base de Bankia i de les targetes de crèdit sense declarar han fet pagar les destrosses als contribuents. De moment som al caire del precipici, però el capitalisme que va servir per alliberar la gent de la pobresa ara s'ha convertit en l'instrument per causar-la amb oscil·lacions cícliques d'expansió i de contracció. I és que, sense creixement, el que guanyi un ciutadà serà a costa de l'empobriment d'un altre. És a dir, no m'agrada l'orina del malalt.